Quan parlo d'anticonceptius amb adolescents intento ser clara. No és cap broma, i un embaràs no desitjat no és el pitjor que pot passar si tenen sexe desprotegits. Hi ha malalties duríssimes, i no només el VIH. És difícil, perquè cal tenir el cap fred quan tot s'incendia, i potser els fa vergonya compar-ne o dur-los a la cartera, però cal que tinguin molt clar que si decideixen tenir relacions sexuals, el preservatiu (sempre que el facin servir correctament, que aquesta és una altra) és el que els protegirà més eficaçment.
Només si aconsegueixo que un de sol es posi el preservatiu, donaré la meva feina per bona (sí, sé que no sabré mai si ha servit d'alguna cosa)
Els dic també que no es pensin que un avortament és un petit tràmit que esborra un error. Un avortament és una experiència devastadora, tan físicament com psicològica, i no estan preparades per afrontar-ho.
De fet, penso que mai estem preparats per a un avortament.
Mai.
Del respecte a diferents opcions sexuals ja n'havíem parlat, al tema de la diversitat. Alguna vegada torna a sortir el tema. Amb els anys, he après a distingir algunes mirades lluents de nois i noies quan parlem d'aquest tema. Nois que s'enamoren d'altres nois i ho intenten dur el més discretament possible, i que potser per primera vegada es senten compresos, quan dic a tota la classe que els homosexuals no són bitxos raros, simplement són una opció minoritària, però tan respectable com qualsevol altre.
Una cosa que els dic molt és que confiïn en els seus pares. Encara que els faci vergonya, encara que creguin que no els entendran. Els dic que ningú els estimarà més que els seus pares, i que si tenen un problema gros en aquest aspecte, que pensin que potser un amic o una amiga té altres interessos, però que un pare o una mare només estan interessats en la seva felicitat.
Que si les coses van mal dades, que parlin amb els pares.
Molts em miren amb cara rara quan els dic això. Pensen que els seus pares viuen en bàbia, que no els entendrien mai, que els renyaran si saben que pensen en aquestes coses. Els costa entendre que els seus pares també hi han passat. Es queixen de què els pares no accepten la seva sexualitat. Jo els dic que també a ells els costa pensar en els seus pares com a éssers sexuats, així com els seus pares els costa pensar en ells com a éssers sexuats.
Els solc explicar l'exemple d'un amic que quan va dir als seus pares, després d'anys de vacil·lacions, que era homosexual, els seus pares li van contestar "ja era hora que te n'adonessis"
Se que hi ha pares i pares, però també se que quan van mal dades, el millor que es pot fer, quan s'és adolescent, és demanar ajuda als pares.
Continuaré en un altre post.
Una cosa que els dic molt és que confiïn en els seus pares. Encara que els faci vergonya, encara que creguin que no els entendran. Els dic que ningú els estimarà més que els seus pares, i que si tenen un problema gros en aquest aspecte, que pensin que potser un amic o una amiga té altres interessos, però que un pare o una mare només estan interessats en la seva felicitat.
Que si les coses van mal dades, que parlin amb els pares.
Molts em miren amb cara rara quan els dic això. Pensen que els seus pares viuen en bàbia, que no els entendrien mai, que els renyaran si saben que pensen en aquestes coses. Els costa entendre que els seus pares també hi han passat. Es queixen de què els pares no accepten la seva sexualitat. Jo els dic que també a ells els costa pensar en els seus pares com a éssers sexuats, així com els seus pares els costa pensar en ells com a éssers sexuats.
Els solc explicar l'exemple d'un amic que quan va dir als seus pares, després d'anys de vacil·lacions, que era homosexual, els seus pares li van contestar "ja era hora que te n'adonessis"
Se que hi ha pares i pares, però també se que quan van mal dades, el millor que es pot fer, quan s'és adolescent, és demanar ajuda als pares.
Continuaré en un altre post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada