Aguantant el fil musical

Quan vaig llegir 1984 vaig quedar parada de com retratava la societat en la que vivim. Una de les coses que més em va impactar és una escena en la qual el protagonista sent una dona cantar una cançó d'amor i diu que totes les músiques que s'escolten a la ràdio són així: sentimentaloides,  apassionades i definitives, amb lletres molt ensucrades i ritmes fàcils, perquè la gent s'emocioni amb aquesta música i no pensi gaire.
Avui he estat en un lloc on hi havia un fil musical i no me'n podia escapar, i he pensat que estava ben bé en aquest tipus de música… en total han estat quaranta interminables minuts de superficialitat arrabatadora, sin ti no soy nada, te quiero mi amor, mis labios por tu cuerpo, siempre te querré, el día que te conocí salió el sol, tus besos embriagadores…
brrrrr!
Qui es pot empassar això? Com és possible que la gent escolti aquest repertori de frases ensucrades i llocs comuns?
(i de la qualitat musical, també en podríem parlar, eh? perquè és absolutament penosa)
No ho entenc.
O potser és que ho entenc massa.
Potser el que passa és que interessa que la gent s'atontolini amb aquests amors forevertequieromiamol i no vagi a fons.
El pitjor, però, és que intenten fer creure que l'art és "un rollo", que la bona música és un avorriment per a èlits que van al Liceu amb abrics de pell, i a les sèries infantils els nens que llegeixen són grassos, lletjos i poc populars, no fos cas que llegir fos "guai".
Quan en realitat, l'únic que ens farà lliures, al capdavall, és l'art de veritat. L'art amb majúscules.
Però l'art és perillós: ens fa pensar, ens eleva, ens fa anar més enllà.  I podria passar que penséssim. I que actuéssim.
I això és perillós.
Per tant, a la ràdio, no patiu, que ens continuaran posant te quiero mi amor no me dejes solo, i així no serem perillosos.
Això si,  aquesta música insubstancial, aquests sentiments epidèrmics ens donen una superficialitat de cap manera ens pot fer feliços.