Irresponsabilitat

Un amic del facebook penja al seu perfil una nota de l'any 75, en la què la professora es queixa del seu mal comportament. La nota és graciosa, en castellà i tal, i la gent va fent comentaris. Una persona fa aquest comentari:
"(…)eras igual que mi hijo ahora, lo único que cambia es que ahora le quieren dar una pastilla para que esté quieto en el cole, manda huevs, pues que se la tomen ellos."
La senyora aquesta no la conec de res, i penso que amb el seu comentari es retrata. Em reprimeixo les ganes d'intervenir i dir-li que si estima el seu fill i vol que sigui un nen acceptat i feliç faci un cop de cap. Després d'una estona mossegant-me la llengua li contesto:
"Uy si (…)! A mi hijo ahora le quieren poner unas prótesis en los ojos para que vea la pizarra manda huevos, yo les he dicho que lo sienten más adelante y escriban más grande"
Ara aquí, amb calma, voldria comentar aquest tema, perquè em sembla d'una gran irresponsabilitat.
A la feina tinc varis nois hiperactius (cap nena, ara que m'hi fixo) Vaig parlar de la seva problemàtica aquí.
És un gran perill no distingir un nen hiperactiu d'un maleducat, no té res a veure: Jo classe tinc nois hiperactius, i maleducats, i nens que a sobre de ser hiperactius són maleducats.
Hi ha alumnes que presumeixen de ser hiperactius i no prendre medicació. Un d'ells està repetint curs, i és un noi encantador que fa veritables esforços per no convertir tot el que li cau a les mans en un instrument de percussió. És un noi força brillant i fa anys que em pregunto fins a on podria arribar si fos capaç d'estar atent a classe. Te dies més durs que altres. Ningú es vol sentar al seu costat, és un veritable estrés. Ell s'asseu sol a darrera. Al mateix grup tinc un bordegàs asilvestrat, que també presumeix de ser hiperactiu " a pelo". Potser si que ho és, però a més és un maleducat, amb un comportament de cap manera excusable per la hiperactivitat i que té un rendiment francament molt inferior al que el seu intelecte podria donar de si. Imagineu-vos que aquests nois enlloc de tenir un desequilibri químic al cervell (que d'això es tracta el TDAH) tinguessin un problema cardíac, els pares estarien (com estan els pares d'aquests dos casos, o la mare d'aquest comentari al facebook) tan cofois de desobeir al metge? negaríeu al vostre fill un marcapassos? Si li faltés una cama, li escatimaríeu una cama ortopèdica o una cadira de rodes? Mireu, no m'agrada entrar en polèmica, però em sembla que queda com molt "progre" dir que no dones al teu fill medicació per la hiperactivitat. Si que és veritat que hi ha molts pares que s'excusen en aquest diagnòstic per justificar un noi maleducat. També és possible que molts diagnòstics hagin estat fets a la lleugera. Però sapigueu que els nens amb TDAH són nois que pateixen, i molt, que sempre els estan renyant i castigant, que duen a sobre una etiqueta de nens dolents, que no tenen ni de bon tros el rendiment que podrien tenir a escola, que no solen tenir amics (perquè són esgotadors!) que ningú els convida a cap festa, ni els escull de parella per treballar a escola, ni res d'això.
Darrera el TDAH hi ha molt patiment, molt més del que des de fora es veu. La solució farmacològica no és la panacea, ha d'anar sempre acompanyada de teràpia psicològica, no sempre té resultats espectaculars a la primera, però molt sovint la ditxosa pastilla pot ajudar al noi a sortir d'un cercle viciós que el fa profundament infeliç, que dificulta la relació amb el seu entorn i enterboleix la vida acadèmica, social i familiar.