L'opció de sentir.

Visc molt en contacte amb els meus sentiments. Sempre ha estat així. He de confessar que durant l’adolescència això em va comportar més d’un problema (i més de dos!) però ara que he afegit a l’emotivitat el bagatge de l’edat, he de dir que aquesta actitud m’ha suposat, penso, una vida ben fonda, vibrant, intensa, plena. He tingut grans alegries i grans disgustos, algunes vegades he hagut de plantejar-me què fer amb els sentiments que no toquen, he plorat fins que m’han fet mal els ossos, però també he rigut i m’he sentit plenament realitzada. Sospesant la balança, sincerament, penso que val molt la pena deixar espai a les emocions en la nostra vida.
Amb això no vull dir deixar que ens governi la sensibilitat, en absolut. Però sí entendre què sentim, perquè ho sentim, i fins i tot ser conscient que al capdavall, res és etern i el que ens commou evoluciona amb el temps.
No m’acabo de creure la dicotomia pensament-sentiment. No tenen per què ser antagònics, i si ho són, o sigui, si no som capaços de posar en harmonia el que pensem amb el que sentim per força serem infeliços.
Algunes vegades m’ha passat que algú ha ferit els meus sentiments. I m’he quedat al·lucinada, pensant “com és possible que no se’n doni compte?”. Suposo que els que vivim escoltant els sentiments solem estar molt (massa?) pendents de no ferir els sentiments dels altres, i ens costa entendre que, per exemple, si t’interesses per una persona i aquesta no et contesta, o et tira un moc, si demanes ajuda i no te la donen, potser no és que et vulguin fer mal. Simplement que no has pogut arribar al seu cor.
Podria ser que la persona que fereix els nostres sentiments, dient coses que no toca, o no dient-les quan toca, és una persona que no és conscient que ens està fent mal. I potser no n’és conscient perquè intenta no viure pendent dels seus sentiments.
Qui sap. Per supervivència, per por al risc de les llàgrimes, per por a la felicitat sense excuses, per por a què els sentiments canviïn irremeiablement la seva vida, per por a que si deixa la porta oberta acabi tot ensorrant-se, decideix no viure a fons. I no entén el dolor que provoca.
Hi ha gent que opta per viure epidèrmicament, potser perquè els sentiments li fan massa mal. És una opció, tan respectable com qualsevol altra, però no deixo de pensar que a la llarga provoca més dolor que res.
Qui sap.
En tot cas, no és la meva opció.