Si la normalitat fos un assumpte de majories, jo seria definitivament anormal, potser si que sóc rara, però tot això que està passant em sembla que no és el que toca, i no me'n puc estar de dir-ho.
Mireu, estic farta d'aquesta veneració absoluta, arravatada i irracional cap al Guardiola.
No em cau malament el senyor en si, i em sembla que en aquest món del futbol, que un entrenador es declari lector de poesia i que sigui educat està molt bé, i em sap greu pensar que deu ser minoritari, la notícia és que n'hi ha un d'educat, no us ho perdeu.
Val, el Guardiola plega. Ha fet que el Barça guanyés un munt de copes i ara plega. Fantàstic, gràcies senyor. Però hi ha coses molt més importants que això. I ens estan distraient i tothom hi cau.
Perdoneu, potser sóc jo la que m'equivoco, amb la quantitat de gent que penja comentaris al facebook, publica cartes als diaris i en parla a totes hores, dec ser jo la que no hi toca.
Però amb la que està caient (en una setmana, només una setmana, tres coneguts meus a l'atur) que els diaris obrin amb la notícia que el Guardiola està cansat i ho deixa, mireu, és que no.
I jo? que no estic cansada, jo? I amb mi tots els professors de secundària, sigui a la pública o a la privada. A una classe de primer d'ESO el voldria veure jo, cada dia, i cobrant el que cobro jo, i amb la consideració social que tinc jo, i amb els llestos que em repeteixen que tinc dos mesos de vacances, i aguantant els dies durs, els nens adolescents, corregint mil exàmens i fent malabarismes per motivar els nois que són el futur d'aquest país.
Que jo estic intentant deixar el món millor del que l'he deixat, i ningú em reconeix la tasca social que estic fent, i deixeu-vos estar d'històries, és molt més important per al futur del nostre país que els adolescents siguin responsables, autònoms i crítics, que no la copa del rei o la champions. M'estan retallant drets, m'apugen la ratio dels alumnes, em baixen el sou, em fotografien si vaig a una manifestació per identificar-me, però això si, els telenotícies bavegen amb aquest senyor i no parlen del que realment importa: que als treballadors ens estan reduïnt brutalment les condicions de treball i els drets, que ens estan bombardejant la sanitat pública i gratuïta, que la qualitat de l'ensenyament recau moltes vegades en el voluntariat dels que ens hi dediquem, que ens estan destrossant el país.
I ens posen el futbol a la sopa perquè ens quedem endidalats amb aquests milionaris en calça curta i no ens plantegem el que està passant realment.
Potser si, que sóc rara, però ara que ho he dit m'he quedat molt més a gust.
7 comentaris:
Estic a l'atur... Potser s'entén millor si dic que NO TINC FEINA...
Quan dius "atur" molta gent pensa en la prestació que comporta i jo no tinc cap prestació. Res. Senzillament no tinc feina... i d'això ja fa temps.
La meva situació econòmica és molt dolenta. El meu marit és autònom (els autònoms són aquells als que no els poden retallar drets perquè gairebé no en tenen... sí els que s'han de pagar el lloguer del lloc on treballen, la seguretat social íntegra, la reparació de l'ordinador... els que no saben que vol dir "paga doble" ni "vacances pagades")
Tinc un petit blog d'artesania -absolutament "fora de la llei", perquè no puc posar-lo "dins de la llei" per falta de calers (ai, quina gràcia!)- a través del que miro de guanyar algun caleró... Cosa totalment utòpica perquè, tot i que sí que vaig fent alguna coseta, guanyar uns 70 o 80 Eurs. al mes no soluciona res (clar que més val tenir-los que no tenir-los). El que jo necessitaria és una feina on guanyar, com a mínim, uns 600 Eurs.
I, dins d'aquesta situació horrible... provocadora d'insomni, de nerviosisme, mal d'esquena, ansietat, ràbia i tot el que vulguis... El Barça m'ajuda a descarregar adrenalina. M'agrada el futbol, ho vaig heretar de mon pare, que es matava a currar sis dies a la setmana i el diumenge esperava el partit del Barça... M'agrada que el meu equip sigui considerat el millor del món i que l'entrenador del meu equip es posi com a exemple, fins i tot, de valors com: la feina ben feta, la lluita, el respecte...
I sí, jo també he dedicat un post a en Pep... i al Tito Vilanova, desitjant-li tota la sort del món.
Per cert, dimecres passat, després d'haver estat eliminats de la Champions, els nens venien a catequesi amb la samarreta del Barça... abans, això no passava. Abans, després d'una eliminació la gent abaixava el cap. Ara, els nens han après a estar orgullosos del seu equip, encara que no jugui la final de la Champions, perquè saben que el seu equip ho intenta i lluita.
Al menys, ja que tantes coses em van malament, poder gaudir asseguda al sofà, amb el meu marit, d'un bon partit del Barça.
El comentari que vaig fer a casa al telediari va ser. "Sort que ell pot permitir-se el luxe de plagar quand vol. Quants pares de familia estan tips, cremats, farts de la seva feina i no poden, perquè si no la seva familia no menja." Sóc culé fins a la molla del os. Però ja ho veus. Sóc "raro" com tú. Una abraçada: Joan Josep
També sóc rara. Pràcticament no en parlo, del Barça, però mentre ahir el local de la Penya Barcelonista era pràcticament buit perquè "ara ja està, ja no té emoció..." (que diu la gent), vaig ser-hi, des del principi fins al final del partit. I va ser el primer dia de tota la temporada que vaig arribar cinc minuts abans de començar el partit (sempre arribo tard, a veure el futbol). Passo del culte a la personalitat que es dóna a determinats personatges, siguin de l'àmbit que siguin. Tractant-se de futbol, n'hi ha que ho fan més bé i d'altres que, pensant en la bona voluntat de cadascú, fan el que poden. Com a totes les feines. Em costa entendre per què s'exalça tant la feina d'aquestes persones, que d'alguna manera formen part del mal repartiment de la riquesa i llavors apareixen als mitjans de comunicació com a salvadors dels febles. ¿Per què no es deixa el futbol pel que és: un esport per passar-ho bé jugant-hi o mirant-lo, i se'l despulla de tot el demés que se li ha anat entaforant? Aquell bon home que en un altre temps deia que "la Religió és l'opi del poble", potser ara diria que ho és el futbol...
Ostres, JOAN JOSEP, hehehe... és clar que ell por permetre's el luxe de plegar quan vol... és arxi-súper-mega multimilionari... però és que em sembla que no es tracta de fer comparacions. No es tracta de dir "Pobre Pep, ara no té feina"... això seria absurd, ridícul i insultant per persones que no en tenim i que anem malament, molt malament... però, justament, la meva precària (molt precària) situació econòmica és la que considero que em dóna tota la força moral per dir que em sap greu que en Pep marxi i que li dono les gràcies per la seva tasca.
Ningú compara un pare de família sense feina amb en Pep... El que fa la gent és donar les gràcies al Pep per haver canviat la mentalitat perdedora dels barcelonistes, per haver-nos regalat l'orgull de cridar "ser del Barça és el millor que hi ha" després d'haver estat eliminats de la Champions.
Queda més bé dir que no agrada el futbol i que se'n fa un gra massa i que ja n'hi ha prou de tant parlar d'aquesta persona...
El món del futbol -com molt bé diu la Montse (Saltim)- està sobre-dimensionat, les quantitats de diners que es paguen són desorbitades, gairebé immorals...
Ara bé, aquestes quantitats es paguen igual a persones que són un mal exemple, anti esportives, com a les que són un bon exemple... Doncs bé, quan un tio, dins d'aquest món podrit de calers, té la decència de dir que la feina ben feta es fa quan un s'aixeca molt d'hora, quan s'esforça, quan no es rendeix, quan actua amb respecte, quan posa il·lusió en el que fa... crec que aquesta persona es mereix un reconeixement.
Que m'agradaria que la meitat del seu compte bancari el repartissin entre unes quantes persones? Ostres!! i tant que m'agradaria!!... Però crec que no es tracta d'això... Crec que es tracta de: ja que la societat busca uns models... més val que els models siguin "Pep Guardiola" que no pas altres personatges que surten per la tele...
:-)
Ei... per cert, que ningú s'ho prengui malament, eh? :-))
Assumpta, ja ho se que el Guardiola i les victòries del Barça són una bona manera d'evadir-se de realitats dures.
Del que jo em queixo és de què al telenotícies sembla que no hi hagi res més. I que, com diu la Montse, això del futbol és l'opi del poble.
i sabeu què? Penso que el Guardiola estaria d'acord amb mi, mireu que us dic.
No se, penso que s'estan passant un munt, i que del que realment importa no se'n parla.
I si que és veritat que l'estil Guardiola és un bon exemple, però no n'hi ha per tant. Només és futbol.
Publica un comentari a l'entrada