Acotxo en Mateu. L’abraço ben fort i respiro fons. Quan em vull separar d’ell encara m’estreny, tan fort que quasi em fa mal.
No te’n vagis mama, em diu, i jo li dic Mateu va que has de dormir.
Em diu m’agrada l’olor que fas.
Jo li pregunto olor de què.
Ell diu olor a mama.
Li acaricio la galta de vellut. Endevino els seus ullassos en la penombra. Té les pestanyes llargues i espesses. Somriu seductor, enfonsa el cap en el coixí i es tapa amb la manta. Dono gràcies a Déu per aquests moments.
Parlava l’altre dia amb el G. i em deia que les filles de la Marga estan prou tranquil·les. No saben encara el que han perdut.
En aquest moment de tendresa infinita amb el meu fill penso en els nens que no ho tenen. En les mares que ja no hi són. En el dolor de la dona malalta que sap que els seus fills creixeran sense les seves carícies. En els nens que no poden recordar la seva mare, perquè va marxar abans de que els records es relliguessin en la seva consciència. En les àvies i els pares vidus que fan el cor fort i donen tendresa i petons a nens sense mare.
2 comentaris:
Jo encara tinc pares però el Josep va perdre el seu pare amb només 11 anys i tres germans per darrere de 9, 3, i 1. Va ser un cop molt fort tant per la mare com pels fills. Els seus germans petits ni tan sols el recorden :-(
Una abraçada i sento això de la teva amiga.
Sílvia, Déu n'hi do. Em sembla brutal això de no poder recordar ton pare o ta mare.
Les filles de la Marga si que la podran recordar, el que no crec que la recordin sana, vull dir, la seva malaltia ha estat tan llarga i les filles són tan petites, que em temo que no recordaran a la Marga entusiasta vital i optimista que vam conèixer els altres.
Publica un comentari a l'entrada