Ella somriu. S'agafen per l'espatlla i continuen caminant, assaborint la temperatura de primavera.
Escolten música plegats, en un sofà no gaire còmode ple de coixins. La Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Sonava aquell dia, en aquell restaurant. No diuen res. Un gat mandrós els fa companyia. El fum d'una cigarreta s'enlaira voluptuós i juganer. Revistes per terra. Desordre de diumenge a la tarda.
Se'n van a dormir. Posen el despertador. Ell la mira com va caient relaxada i feliç pel pendent pronunciat de la son tèbia. Te els llavis mig oberts. Li aparta un cabell de la galta mentre tanca els ulls confiada sabent-se observada. Poc a poc s'abandonen al descans nocturn.
No saben que no existeixen. Que només són una evocació, un desig, que aquesta felicitat quotidiana i simple no es dóna més que en la imaginació. Ignoren que no són reals i no donen importància a la petitesa d'aquella abraçada, d'aquell petó que no és, d'aquella música que no sona, d'aquell gat que no tenen.
Qui sap. Potser en alguna banda de l'univers les petites felicitats somniades es materialitzen, d'alguna manera, en una altra dimensió.
Potser sí que aquell petó lleu, aquella tarda plàcida, aquell estar tranquil, la voluta del fum, habiten en un espai propi, creat només de pensar-hi. Qui sap si és possible donar forma a la felicitat, només d'imaginar-la.
Deixem doncs que els dos amants reposin confiats, tranquils i ignorants.
Deixem-los ser.
Almenys en somnis.
3 comentaris:
Tan bonic què era!! I per què no ha de ser real? :-)
Segur que sí, que d'escenes de petites-grans felicitats quotidianes n'hi ha moltes! :-))
Vaig a escoltar la música :-)
Ostres, ostres, ostres!!! Feia ANYS que buscava aquesta peça musical!!
M'explico. Jo no tinc cap mena de formació ni cultura musical, tan sols sé el que "m'agrada" i el que "no m'agrada"... Al meu pare li agradava la música clàssica, però tampoc era cap entès. De sentir-li posar els seus discs, a casa, de petita, doncs m'hi vaig aficionar, però hi ha un munt d'obres que puc taral·lejar trossets sense tenir la menor idea del seu títol o de l'autor (una mica penós, ja ho sé... però és tal com ho dic)
A més, tinc bona memòria musical i si alguna peça m'agrada, la reconec, la recordo... Doncs bé, fa moooooolts anys vaig sentir aquesta (no sé on, ni idea... a un disc del pare segur que no, potser a l'escola? per la tele?) però en fa moltíssims. Em va encantar. Tantes vegades volia saber el seu nom per buscar-la!! I ara me l'has posat aquí!! Gràcies!! :-)))))
Assumpta, me n'alegro que haver-te ajudat a trobar la música que buscaves.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada