Tenir un gat (o un gos)

Sempre m’ha fet gràcia la gent que diu que no vol tenir animals perquè després quan es moren es posen molt tristos. És veritat que a un animal l’arribes a estimar tant que quan et deixa passes un dol, però també és cert que mentre estàs amb ell et regala moments d’intensa felicitat.
No se, és com si algú digués que no vol anar de viatge perquè després és un pal tornar a casa i haver de rentar la roba de tots els dies de cop. I així ens quedem al nostre piset abans d’anar a descobrir jardins lluminosos d’altres indrets.
Potser ens fa tanta por el dolor que ens perdem molt goig. Hi ha la temptació de viure una mica per sobre, de no mullar-nos, de no fer-nos vulnerables. D’estalviar-nos el goig per por del dolor. Val la pena?
(ara podria parlar de la gent que renuncia a enamorar-se per por a fer-se mal... però no m'hi veig amb cor)
Tot és respectable, però no és la meva opció. La Polka fa quasi setze anys que m’acompanya, qualsevol dia es morirà i em posaré molt trista, segur, perquè hem passat moltes coses juntes. Mil moments anònims que han teixit tot aquest temps en què m’ha fet molt feliç. Des de que era petita i m'amassava, a quan ja de més gran va descobrir sobre quina rajola passava el conducte de la calefacció (i no es movia de sobre a l'hivern!) a quan pujava al pi de Sa Ràpita i després no sabia baixar, o quan es quedava fomuda per alguna cosa i s'aturava a llepar-se una mica per dissimular, o ara que s'ha fet gran i comença a tenir complexe de gos i quan arribo a casa, sigui l'hora que sigui, s'aixeca i em ve a dir hola miolant (però això sí, si considera que he trigat massa en tornar després em castigarà amb una estona de ignorància desdenyosa)

I se que ploraré molt, i m’estremeixo de pensar que serà aviat. Però estic contenta d’haver-la posat a la meva vida i donaré les llàgrimes per bones quan siguin el peatge d’un goig tan gran.
Que bé que no vaig renunciar-ne per por del dolor del comiat.