Doncs bé, avui m'ha passat una cosa semblant. I he quedat tan al·lucinada que no he sabut què dir.
Una senyora que no s'ha molestat en identificar-se, m'ha trucat i m'ha abroncat perquè no estava en una reunió que jo no sabia que tenia, per preparar una setmana santa a la qual jo no assistiré perquè estaré a una altra banda.
Es veu que com que el grup de pares de catequesi al qual van els meus fills som dels que anem a les reunions i avui no hi ha anat ningú la senyora s'ha enfadat molt.
La veritat és que ha estat com molt al·lucinant. Es veu que passa un mal moment, res a dir, però és que m'ha penjat el telèfon, i m'he quedat molt fomuda.
Després m'he posat a pensar en aquesta actitud.
Això de que quan algú fa alguna cosa voluntàriament, acabem pensant que és la seva obligació i fent mala cara si un dia no "compleix".
Fins ara he estat d'apuntar-me als llocs, de fer mil reunions, d'intentar que les coses funcionin, de passar hores i hores i hores muntant històries.
De fet quan era joveneta el meu pare em deia "la Maria de les reunions" perquè cada nit en tenia una o una altra muntada.
Però ja tinc una edat. I un cansament. I un sentiment que ja no em toca a mi, deixeu-me que sigui crua.
Ja no em toca. Ja he fet molt. I estic extenuada, no us podeu imaginar com n'estic.
Em sento en un altre moment vital, potser més "zen", en el qual no tinc ja ganes de fer mil reunions i estar a totes. No puc més, estic molt cansada, i hi ha moments en què pateixo per la meva salut, tan física com mental.
Potser és el moment de passar el testimoni. Que altres muntin altres reunions. La vida continua sense nosaltres, no hi ha ningú imprescindible.
A vegades continuem fent mil coses perquè ens sap greu, perquè tenim por que sense nosaltres les coses no funcionin, o que ningú s'apunti al carro.
Però potser si veuen que no ho fem nosaltres, altra gent, de més jove, amb més empenta, amb idees noves, agafarà el carro.
Potser ens hem enquistat a muntar coses i no hem deixat que altres les muntin. A la seva manera, diferent a com s'ha fet dins ara, potser pensarem que no ho fan tan bé com nosaltres...
Però una manera de ser generós fóra també deixar que els altres tirin del carro i no creure'ns imprescindibles.
I si ningú agafa el testimoni, serà que no ho hem sabut fer prou bé per engrescar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada