El meu avi

Aquest article va sortir publicat a la revista L'agulla l'any 2000, és doncs força antic. Però tinc ganes de compartir-lo amb vosaltres. Ara escric una mica diferent, però ho mantinc tal i com ho vaig escriure en aquell moment, quan només feia un any que havia mort.

El meu avi havia estat el meu heroi. En la meva infantesa va tenir actuacions memorables. M’explicava contes de pirates, em duia a passejar pel mar, m’ensenyava a buscar estels, em ficava en un món romàntic i tràgic, mig mitològic, mig supersticiós. Jo sentia per ell un amor incondicional, una enyorança dolça quan arribava la fi de l’estiu i havia de tornar a ciutat, deixar de comptar estels i cantar cançons vora el mar de Mallorca.
Però vaig créixer. I les històries que abans em fascinaven varen començar a cansar-me. I ell no va saber acceptar l’adolescent en què em vaig convertir, amb idees pròpies, un cos que floria a la pubertat, amb una rebel·lia que qüestionava el seu passat militar, la seva ideologia. I jo no vaig saber acceptar la seva decadència, tant física com mental: el seu mal humor, els seus actes maldestres, la seva presència física poc acurada. Ens suportàvem amb més o menys paciència, desitjant tots dos que arribés el final d’estiu i per tant el final de la convivència que cada cop se’ns feia més difícil, en una casa massa petita per tants caràcters , edats i horaris diferents.
El darrer dia que el meu avi va sortir pel seu propi peu de casa va ser el del meu casament. Es va aguantar per viure aquell dia tan important per a tots. Després va encetar una decadència vertiginosa que va fer que en pocs mesos l’hi haguéssim de donar el menjar a la boca, vestir-lo, rentar-lo i tot. Va passar gairebé un any de convalescència, sense acabar d’empitjorar, però tots érem conscients de que tampoc milloraria. A casa teníem un bebè de 86 anys. Alguna vegada ens deia coses gracioses, ens explicava al·lucinacions que tenia i vivia com reals, nosaltres li rèiem les gràcies. Va ser una gran lliçó per a mi veure l’actitud dels meus pares, que també havien patit el seu caràcter, i el cuidaven amb estimació, amb alegria. Encarregar-se d’una persona gran és duríssim, però a casa no es queixaven ni feien males cares: l’avi s’ha fet vell i el cuidem amb amor, i punt.
Un diumenge al matí ma mare ens va trucar: l’avi es moria. El vàrem trobar en el llit d’hospital que l’hi havíem comprat, respirant feixugament malgrat l’oxigen que li donàvem, mirant-nos amb ulls interrogants, petits, amb una mirada cansada d’obrir-se al món cada matí durant tants anys. Vàrem cridar el metge i el mossèn (ma mare va dir els dos metges, el del cos i el de l’ànima) Vaig assistir per primer cop a una extremunció. Tots junts, amb les mans agafades, pregant per ell, amb ell, que no va poder articular paraula.
Fèiem torns al costat de llit. Estàvem en silenci, li eixugàvem el front, pregàvem en veu baixa. És tan intens, assistir a l’agonia d’algú estimat! Acompanyar-lo en el seu moment més íntim, el definitiu. Fer-li costat, sabent que el camí que comença l’ha de fer sol.
I jo intentava fer-li arribar tres sentiments. Primer li donava gràcies. Gràcies per tot el que vares significar per a mi, per la infantesa que em vas donar, per haver-me estimat tant. Després li demanava perdó. Perdona’m per no haver entès la teva decrepitud, perdona’m per haver-me fet gran i haver perdut la innocència sense avisar-te. I després el perdonava, dient-li: Et perdono. Et perdono els crits, les portades, et perdono el teu parlar despectiu, la teva intransigència. Et perdono que et fessis vell sense avisar-me.
Varen ser quatre hores d’agonia. Amb ell tota l’estona, vivint en família un aconteixement tan important. El seu respirar era cada vegada més irregular. L’agafàvem de la mà, li dèiem “estem aquí, no patiu no esteu sol”. Poc a poc es va anar extingint, com una espelma vacil·lant en la nit fosca.
Ens va deixar un regust dolç, un sentiment d’haver fet el que tocava, d’haver estat al seu costat. Viure una mort des de la fe, amb serenitat i en família és una experiència molt intensa, també s’ha de dir que era una mort d’una persona gran. Que per primer cop jo acceptava una mort, no sentia que se m’havia pres alguna cosa, com vaig sentir quan s’havia mort algú jove.
Fa quasi un any que l’avi és mort, i encara parlem d’ell recordant anècdotes que ens fan somriure, però sense idealitzar-lo: recordem també el seu mal caràcter i com n’era difícil a vegades. Acceptar el seu costat negatiu ens fa estimar-lo integralment, allò bo i allò dolent. tot ell, en definitiva.
El vàrem enterrar en un nínxol cara al mar, que ell havia estimat tant.