Ja fa més d’un any, però encara hi pensa. Al principi li va costar reconèixer-lo. Feia quinze anys que no es veien i es van trobar per casualitat en un carrer populós de la gran ciutat. Havien treballat junts i sempre s’havien entès força bé. Van anar a prendre una cervesa, per posar-se al dia. El que havia de ser una estoneta es va convertit en tota la tarda.
Com els cotxes que baixen poc a poc, serpentejant un port de muntanya, la conversa, en un principi poruga i vigilant els revolts perillosos, va anar descendint, i cada vegada era més fàcil i planera.
Saps que sempre et mirava les cames? I ella no ho sabia, i va voler dir-li tu sempre m’havies agradat, però no va gosar dir-ho. I van parlar de les parelles, el meu home és professor, la meva dona vol tornar a treballar ara que els nens són grans, i de la feina, no t’ha anat malament del tot, a tu tampoc, i ara amb els fills a l’institut tinc temps saps? fins i tot faig tai-chi. Ell li va parlar també del dolor a l’ànima que l’havia tingut paralitzat, ara ja està controlat, però m’hauré de medicar sempre, i ella va pensar en la valentia de l’home que es sap vulnerable, i va voler abraçar-lo, però no ho va fer.
I se’n va adonar de quan a ell es se li desfeia el nus. Mentre parlava d’avars i de monedes d’or li va veure una espurna fugaç als ulls i va pensar potser ara pensa en la moneda que va deixar escapar.
Quan s’acomiadaven la va besar d’improvís. A ella li va venir tan de nou que algunes vegades dubta que realment passés.
Estàs bé? va dir ell, i ella no va gosar a dir-li estaria millor si hi tornessis. Ell es va girar i se’n va anar caminant lleuger. I ella es va quedar amb els llavis orfes, esperant que girés cua, però no ho va fer.
Des d’aquell dia el record d’aquell petó la visita quan menys s’ho espera. Sap que és vulnerable. Feia vint anys que no la tocava cap altre home que no fos el seu. Sempre ha estat fidel. I no vol ser infidel. Ho té claríssim. Però constantment torna a aquell moment, a la besada inesperada, i la passió l’envaeix, i sent en algun punt de les seves vísceres l’arravatament feixuc i vibrant, el desfici del record ardent. Del que va ser. Del que hauria pogut ser.
Mira el telèfon, i espera que ell la truqui, però no ho fa. Es mor de ganes de trucar-lo ella, de dir vine i menja’m a petons, o com voldria que fos, però no pot ser, jo estimo el meu home, de veritat que l’estimo i no li vull fer mal, o quedem un dia, donem-nos aquest homenatge, només un dia. I quan se sent sola, o ja massa madura per ser encara atractiva, s’entreté en el moment que té imprès a foc. El guspireig dels ulls de qui només li va fer un petó i li va malbaratar les nits.
Ara, sola a casa, el recorda. Duia un polo a ralles i uns texans Levi’s. Al canell, un braçalet de pell. Quines coses de recordar.
El seu home encara no ha arribat, diu que avui havia d’anar a parlar amb el director. El seus fills són a basquet. Ella és asseguda al sofà, mirant fixament el telèfon.
Truca’m, truca’m, truca’m.
I ell no truca. I ella té el telèfon a la mà però no gosa.
Sent la clau de la porta. El seu marit torna de treballar.
Engega la tele ràpidament i fingeix que s’estava adormint.
Podeu llegir la primera part d'aquest relat aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada