Supervivent

Veient una foto seva de fa un any, li dic et veig diferent. I ell somriu, em diu porta’m a casa i t’ho explico.

Tot just entrant al cotxe dispara.

–He superat un càncer.

Em quedo amb la boca oberta. Em penso que l’he tingut oberta els deu kilòmetres de viatge que hem compartit.

M’explica la seva lluita. Les sessions de quimio. La seva desesperació en veure com li queia el cabell, lo dur que va ser acceptar perdre el seu atractiu físic, no tenir força, no poder fer res. La seva decisió de no dir res a sa mare, que viu tan lluny, per no fer-la patir. La seva preocupació per el seu home, que tenia els pares també amb quimio. Jo somric, veig que no només som les dones les que quan emmalaltim ens preocupem més del que deixem que de nosaltres mateixos.

I m’ho explica sense perdre el somriure. Amb alegria, amb optimisme. A mi m’al·lucina. Noi immigrant, molt molt lluny de casa seva, sense feina, sense diners, només amb moltes ganes de sortir-se’n i la força del seu amor.

I ho ha aconseguit, sabeu? Se n’ha sortit, i s’ha casat, i li han donat l’alta.

I segur que en els moments durs ho va passar molt malament, i a més sap que es pot repetir i per tant hi ha d’estar pendent.

Però el que més m’ha arribat a dins ha estat que he vist que malgrat els moments agres que ha passat, és capaç d’explicar-ho somrient. Amb ganes de tirar endavant, amb confiança. Si ell no m’ho hagués dit, jo no ho hauria notat, potser perquè en el moment en el que feia la quimio no ens vèiem, però també perquè no és diferent: continua sent el músic dolç, que s’esforça a parlar català amb aquest accent tan bonic, que somriu sempre d’entrada, que no el veus mai de mal humor, ni trist, ni abatut. I és que aquest noi i és un campió, un supervivent, un David que ha vençut Goliat.

I sabeu, us ho vull explicar, perquè en aquest blog he parlat de l’Albert o de l’Arantxa, o del meu padrí jove, que no van superar aquesta malaltia. Però n’hi ha molts que si, cada vegada més, la medecina aconsegueix guanyar la partida, i per tant, penso que està bé dir-ho, omplir la nit d’esperança. El càncer es cura, cada vegada més.

Et dedico el post a tu, que m’has demanat que no digui el teu nom.

També el dedico a l’Anna, que lluita amb força, i se que ho aconseguirà, a la Itziar, que també ho ha superat sense deixar que els seus fills notessin res,a la Montse,que està passant una quimio duríssima, a la Coral, que només té quinze anys i està començant aquesta lluita.

El càncer es cura.