L'Arantxa va morir ahir. Lluitant fins el darrer moment, i assaborint cada gota de vida que li quedava.
Us n'he parlat aquí i aquí.
Ara només ens queda demanar a Deu que li doni el descans etern, i a la família el consol que necessitaran.
Us deixo amb un video del Requiem de Fauré. És una mica postís, les imatges i tal, però la puresa de la veu d'aquest noi ho fa perdonar tot.
6 comentaris:
Hola Maria,vinc a saludarte i aprofitant per el teu post només dir que descansi en Pau.
Bon cap de setmana.
Hola Maria, alguna persona que tu coneixes i estimes m'ha recomanat passar per IDÓ i aquí hi sóc, felicitant-te i veient el teu bloc que només amb la darrera entrada m'ha provocat la participació. Casualment estic travessant de refilada la diagnòsi de càncer de coll d'úter en una persona que estimo i, carai, quin mal! dir que la teva amiga no se n'assortit és una evidència però diem això quan parlem únicament de la malaltia; de fet la diferència entre vius i morts, és qûestió de temps...i no frivolitzo; això és el que parlo amb la Maria aquests dies, aquesta mossa que ara lluita amb un càncer inicialment de fàcil resolució, tant com només injectar una vacuna quan ets infant, però que si t'enganxa sense haver-la posat pringues, més o menys, però sempre fa la guitza, amb ella ha estat una errada majúscula, la qualcosa no m'imagino com ha de fotre. La vida té aquestes coses, una d'elles l'atzar i aquest juga fort per decidir quin és el final de cadascú. Amb ella li han publicat una carta de denúncia de negligència a l'Avui, la Vanguardia i que pots trobar al meu blog, li va bé tenir dret al "pataleo". Ep, prou que plou i convida a posar-se massa malengiós i no és qüestió després de tan de temps!
Una gran abraçada des de Premià i que en JC no hagi de fer 60 perquè ens tornem a veure!
Maria, portes una temporada que Déu n'hi do!
Preguem per les Arantxes del món. Costa d'avesar-se a la mort. Fa mal perdre la gent que estimes.
Un abraçada,
Mercè
Ho sento, Maria.
Treballem per prevenir els que estem sans, tenir cura dels que han enmalaltit, pregar i sentir-nos acompanyats pels que han marxat i mirar entre tots de fer un planeta més net i saludable en tots els sentits.
Un petó.
Hola Maria, no sé si em recordaràs, vam ser companys de classe al Conservatori de Badalona. En el buscador de blogs del google he escrit “Benet Casablancas” i m’ha sortit el teu post sobre una suposada frase de Shakespeare que acaba dient: “Moltes vegades els professors no sospiten la petjada tan profunda que deixen als alumnes”… m’he emocionat!… en Benet és un referent molt important per a mi i per a molts alumnes seus. Després he vist que era el teu blog i he decidit fer-te aquest comentari. He escoltat també el Rèquiem de Fauré… és una peça que m’agrada molt, molts rèquiems em posen la pell de gallina, el de Mozart, el de Berlioz, fins i tot la llunyania melancòlica del d’Ockehem... però el de Fauré és l’únic rèquiem “no crispat”… és dolç de principi a fi… una meravella!. En fi… la música…
Salutacions, records i una abraçada des de Palamós.
M’ha agradat molt descobrir el teu blog. Ja t’aniré llegint de tant en tant.
www.jordi-carreras.com
Martin: una abraçada.
Endora: Jo també he visitat el teu blog. M'agrada com escrius. També m'agrades com persona, i m'agrada sobretot que facis feliç el JC.
Mercè: tothom passa èpoques dures. A mi m'ha tocat ara. Gràcies per ser a prop.
Gràcies pel teu comentari, Meritxell.
Jordi Carreras! i tant que me'n recordo de tu. Recordo que un dia vam dir que dient-nos tu J.Carreras i jo Maria Escalas, casi Maria Callas, podriem fer un bon duet...
Quina època!
Publica un comentari a l'entrada