"Faci's la vostra voluntat"
Aquest és el tros que em costa més.
Li segueix d'aprop el "així com nosaltres perdonem ..."
I no es pot desestimar un trosset, encara que ens sigui incòmod s'ha de interioritzar sencer.
O sigui que continuarem treballant.
Hi ha altres trossos que em costen. Del credo, per exemple, "i en una sola església, ..." Em sona pretensiós. I lo del "sol baptisme per perdonar els pecats", directament no m'ho crec.
Però no em fa tanta recança que em costi el credo, perquè no fou dictat per Jesús, a diferència del Parenostre.
Quan he començat a escriure aquest post volia parlar sobretot d'això. Com puc fer-ho amb els trossos que em costen i que penso que no m'haurien de costar. (lo de la sola església penso que no deixa de ser pintoresc. Però que em costi acceptar la voluntat del Senyor, o que em costi perdonar, això ja és més greu)
I a vosaltres? Quin és el tros que us costa més? Com ho gestioneu?
3 comentaris:
Maria,
Segurament el tros que dius del Parenostre és el que deu costar més. A mi no especialment potser perquè la vida m'ha tractat bé, potser perquè m'asserena pensar que puc escoltar "la seva voluntat" en la pregària i trobar-hi una guia, una resposta a la meva pregunta "Pare, què puc fer? o com ho puc fer?"
El que he tingut, des de sempre, han estat petits moments (com flaixos) de desconfiança o de "no creure" o de pensar "i si tot és un muntatge nostre?", però llavors ja de seguida sento la seva presència, i penso "No, si és aquí!", "clar que hi és!". Però aquests petits dubtes de fe m'han atabalat sempre.
I quan més miro al cel i pregunto "per què, Pare? això no ho entenc..." és quan veig nens i nenes de l'escola que han hagut de passar per maltractaments, abusos sexuals, abandonaments dels pares, fills de famílies que viuen en la delinqüència, situacions extremes que els han trastocat o desquiciat molt... em costa de pair que aquests nens hagin de començar el joc de la vida amb tan males cartes!!!
Montse
Òstres, Maria. Des que vas penjar el "post" que hi estic donant voltes. De fet, a mi la vida m'ha tractat molt bé, però com tothom he tingut les meves dificultats: d'acceptar-me a mi mateixa, de ser més lliure respecte al mal que em puguin fer des de fora. De vegades he tingut desencontres amb la gent, però en escasses ocasions he tingut la impressió que em volien mal. Sovint el cap em va per una banda i el cor per una altra de diferent. Amb el cap sóc capaç de perdonar més fàcilment o d'acceptar coses complicades. El cor va a un altre ritme i sovint no respon. Amb el temps, però, veig que s'acaben trobant, però no quan jo vull, sinó quan és. Per tant, he de reconèixer que vull però no puc, procurar no reaccionar en contra de ningú (no sempre me'n surto)i prendre paciència. La pregària m'ajuda, però no té efectes immediats. O potser ho faig molt malament...
En qualsevol cas, ànims!
Mercè
Maria,
Això del Parenostre és realment difícil. En els moments difícils no ho acabes de veure clar. Lo que dius d'una sola església... per mi no és difícil és bastant impossible tal i com estan les coses ara. Escoltes cada comentari, llegeixes pàgines web dels que es diuen cristians que són al.lucinants. A veure si podem portar una mica de llum en aquest món. Montse G.
Publica un comentari a l'entrada