Rostropovich

Si m'és concedit de viure una altra vida per acabar d'arreglar les coses que en aquesta hagi deixat pendents, espero tenir la oportunitat de tocar el violoncel. Em sembla un dels instruments millors. M'encanta la seva expressivitat, la calidesa del seu so, i com pot, a més de tenir un paper de base de la orquestra, fer unes melodies tan corprenedores.
M'agrada, el violoncel.
Ha mort Rostropovich. Musicalment i com a persona, em semblava un referent.
Potser us sorprèn que faci la distinció entre bon músic i bona persona.
Ho entendreu quan us expliqui una cosa: Fa uns anys vaig saber que M.D, una pianista coneguda internacionalment autora d'un llibre genial sobre el piano que a mi m'havia agradat molt feia un curs de música molt a prop. Em vaig apuntar entusiasmada, i em va caure l'ànima als peus quan vaig assistir a les classes. Aquella dona que en el llibre traspuava sensibilitat, delicadesa, metafísica... era una maleducada que va fer plorar a més d'un alumne amb exabruptes fora de lloc, insults (a mi em va dir que els nens de l'àfrica negra tocaven millor que jo, que era de l'àfrica blanca) i menyspreus increïbles (a un alumne li va comentar com es sentia de decebuda per lo malament que tocava amb lo que s'havia esforçat). Amb la il·lusió que em feia sentir-la parlar de l'home i el piano. Deplorable.
Tinc la impressió, però, que amb Rostropovich no m'hauria passat això. Crec que era una persona íntegra, sencera, per actituds davant la vida, perquè es va mullar políticament, per la mirada que tenia, no se.
Aquests dies en parlaran molt els diaris, i tothom dirà que era bona gent. Estic convençuda que ho era.
Us deixo un enllaç d'un enregistrament antic. Bach i Rostropovich, què millor!

(en quant a la identitat de la pianista maleducada... Ja he posat pistes pels pianistes de la meva generació que, com jo, es van sentir tocats pel seu llibre)