Se que sona molt cursi, perdoneu-me, però aquesta nit és la millor de l'any. Els meus fills estan pletòrics, súper nerviosos, i se'n van a dormir amb un somrís difús als llavis, i es llevaran molt d'hora fent espants quan arribin al menjador i es trobin la paradeta que hem estat preparant fins a altes hores.
Tots recordem alguns reis especials. Jo us parlaré de dos:
Un any havia demanat un piano de cua. Després patia pel pobre camell que li toqués portar-lo. Em vaig emportar una desil·lusió quan vaig veure el petit piano de plàstic rosa que em van portar. Però aquells reis em van portar un regal que no havia demanat que em va encantar: una pissarra. M'hi passava hores i hores dibuixant!. Aquell any vaig entendre que a vegades les coses que desitjàvem ens deceben quan arriben, perquè no son com esperàvem, i a més, hi ha coses que no havíem pensat mai que ens poguessin agradar tant.
Així com aquesta primera experiència no se ben bé de quin any és, la segona la puc ubicar exactament: els reis del 81. Érem a Mallorca i la nit de reis havíem de tornar a Barcelona, els regals ens els varen fer abans. Però aquella nit hi va haver un temporal i el barco no va sortir. Quan em vaig despertar, encara a ca els padrins quan es suposava que havíem de ser ja a Mataró, vaig tenir un sentiment de gran triomf, m'encantava estar encara a Mallorca.
No em va durar gaire. Em vaig llevar i sortint de l'habitació el meu padrí (avi pels no mallorquins) em va dir que el meu pare s'havia trobat malament i havia anat a l'hospital.
Era una altra època. No hi havia mòbils. Vam passar unes hores a casa, esperant una trucada que ens digués què passava. El silenci espès, tallat només per una ràdio llunyana i la innocència del meu oncle Damià i la meva germana. Finalment van trucar, no recordo qui: el meu pare quedava ingressat.
El meu padrí va decidir anar a passejar el gos. Vam sortir al carrer, feia un sol radiant. Hi havia un ambient d'alegria general. Arreu travessaven els carrers nens amb joguines a les mans, alguns amb paquets sense obrir. El meu avi anava callat, amb el gos com sempre enganxat a les cames i el meu oncle al seu costat, parlant de les seves cabòries.
D'un portal va sortir un nen amb un tricicle. Us el podria retratar, recordo el seu abric i el casquet de mitja blanc que duia al cap, el frenesí amb el que pedalava, i aquella cara radiant, un somriure ampli, d'orella a orella.
I en aquell moment me'l vaig mirar i em va fer ràbia que hi hagués tanta gent contenta i nosaltres estiguéssim amb l'ai al cor.
Cada dia de reis hi penso, en aquell nen, que ara deu tenir prop de trenta anys. Veig la seva alegria innocent reproduïda en les cares dels altres nens. Recordo difusament el dolor que tenia jo. Rastrejo mirades que no portin la il·lusió impresa, i si en trobo, tinc ganes de dir-los que jo també vaig estar trista un dia de reis, que se el que és tenir una pena fonda i estar rodejat d'alegria.
El meu pare va estar ingressat unes setmanes que a nosaltres se'ns van fer eternes. Vaig tornar a Mataró més tard, mai m'havia pensat que podia tenir tantes ganes de tornar a la quotidianitat.
Que vagi bé el dia de reis. Vaig a embolicar regals!
2 comentaris:
Hola:
És una história molt maca la que expliques , es veritat que quan ens fem grans, la nit de reis es viu de manera diferent, peró per els grans la il-lusió sería que en el dia a dia es fessin veritat els nostres desitjos i aixó una mica es tornar a l´esperit inicial de la festa de reis, un màgia i una fe que molt sovint es perden i es molt dificil de fer-les tornar a nèixer. Una salutació.
Suposo que quan ens fem grans aprenem a donar, més que rebre: Ara ja no em fa aquella il·lusió boja, ara ja no em costa adormir-me, però se que als meus fills si que els fa molta il·lusió. Trobo el gust en preparar la seva sorpresa, i espero que de grans ho recordin tan entranyable com ho recordo jo... Ah! i una cosa que no s'ha d'oblidar...Els reis tenen un gran poder de xantatge, cosa molt útil als pares.
;-)
Publica un comentari a l'entrada