A vegades penso que m'agradaria tenir una closca on amagar-me, un lloc segur on refugiar-me quan les llàgrimes o l'angoixa o la por em vigilen. En aquesta closca acollidora m'amagaria ara mateix. Un lloc silenciós i quiet. Càlid. Aquestes festes de nadal, més que venir, sembla que m'hagin caigut damunt. Estic molt estressada, cercant regals i endreçant la casa i agombolant els nins i mil coses. I tinc la sensació que m'estic, no se, com evaporant, com perdent la salabror, perquè estic fent coses en les que no crec, "perquè no sigui dit". I estic farta d'amics invisibles, de sopars i dinars hipercalòrics, d'haver de col·locar els nins per anar corrents a comprar i després tornar corrents a casa a cuinar corrents i endreçar corrents i...
Ara toca el sermonet sobre l'autèntic esperit de nadal i tot allò, val? ja sabeu de què va, no cal.
M'amagaria a la closca. I em sentiria emparada, com els infeliços caragols que es creuen segurs en el seu fràgil amagatall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada