La solidaritat i tv3

En un restaurant d'aquells històrics que tothom coneix de fa molt temps, arriba una família disposta a cel·lebrar l'aniversari d'un membre. Les taules estan massa juntes, i un nen, que té set anys, entra i surt. Després torna a passar. Un senyor que està a la taula de darrera, molest, li etziba un cop de colze, amb tota la ràbia de que és capaç.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.

Un altre Nadal

A la festa de Nadal de la residència on està el Damià, (de qui us he parlat aquí i aquí) em trobo a la Montse, una companya de feina. La seva mare està ingressada de fa sis anys, amb un Alzheimer molt avançat, té 90 anys, no coneix a ningú, però físicament no està gaire acabada.
I parlem, la Montse i jo: un altre Nadal. Cada Nadal pensem que serà el darrer, però sempre ens tornem a trobar.
En aquesta festa estranya de nens petits grans i d'adults desencoratjats, hi ha pastetes i "ganchitos", però abans donem les farinetes als interns i després amb un regust de pena però esboçant el somriure, compartim una fanta en un got de plàstic blanc, i diem "bon any", i és molt dur, saber que desitgem no tornar a veure'ns el proper any, desitgem que els nostres malalts hagin descansat d'una vegada.
I mentre, al nostre costat, joves plens d'il·lusions emmalalteixen i moren, com va fer l'Arantxa, o s'estampen en un accident de moto absurd, o els falla el cor d'improvís.
I ells, els nostres malalts, continuen passant Nadals i més Nadals, i nosaltres ens estranyem de com podem estar desitjant que algú a qui estimem tant i tant no hi sigui l'any que ve.

Estic indignada

Llegeixo a La Vanguardia de dijous passat, que segons Intermon Oxfam, només amb l'estafat per Madoff arribarien als objectius del Mil·leni.
Flipa. Continuo llegint: Els països rics han recollit en quatre mesos més de 4 bilions de dolars, i això és... 27 vegades el necessari per assegurar els objectius del mil·leni!.
O sigui, que és veritat, es pot fer, només cal tenir voluntat. Però els diners que no trobaven per els afamats, els han tret de sota les pedres perquè els rics no s'encostipin.
I ha passat, i no hi ha hagut cap revolució. Continuem pendents de les darreres compres de Nadal i de la loteria d'avui.
De quina manera hem contribuït a això? Votarem el mateix que hem votat? O se'ns tornarà a oblidar? Tenim la sensació que això "no va amb nosaltres", o que tanmateix a nosaltres no ens afecta?
És possible que no ens afecti?
I aquest senyor, el Madoff, dormirà tranquil? Algú li desitjarà "bon Nadal"?
Espero que almenys, es quedi sense amics. Que ningú el truqui, que ningú més li dirigeixi la paraula. Que ningú li somrigui mai més.

Màquina de Música

Em sembla que li demanaré als reis aquesta màquina.
No se si he estat prou bona noia, però per demanar que no quedi...

Mala Pata

"Tu tens tres setmanes de vacances per Nadal".
M'ho ha dit una persona que treballa en una oficina, de 8 a 3, de dilluns a divendres. Que no ha de fer entrevistes als pares, ni patir perquè alumnes empipats li ratllin el cotxe, ni redactar comentaris a les notes que siguin sincers i no fereixin la sensibilitat, que no té juntes d'avaluació mataronianes, que no ha de buscar constantment fer-se respectar per alumnes insolents. M'ho sento dir moltes vegades, que tinc moltes vacances i sempre els dono la raó. No tinc perquè justificar-me.
És veritat. Com també és veritat que ahir vaig estar corregint fins a altes hores de la nit, que els caps de setmana preparo mil classes i audicions, que aprofitaré el Nadal per acabar un dossier pels de Batxillerat, que m'emporto problemes a casa. Potser és que no en se prou, perquè estic a mitja jornada i tot i així sento que la feina se'm menja. Aquests dies tinc una angoixa i un estrès que no em deixa dormir.
No em dona la gana entrar en les batalles de si els profes tenim més vacances que els altres.
Però molts cops sospiro per una feina de 8 a 3.

El perdó.

La M. m'havia ferit, m'havia fet molt mal. I jo, a la M. l'estimava molt, li havia fet molt costat en moments molt durs de la seva vida, (una separació matrimonial, entre d'altres).
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.

Cita d'advent

"La gran paradoja del Cristianismo, que ha desconcertado, que desconcierta y desconcertará siempre la razón humana, es, precisamente, la de vencer a la fuerza con la debilidad, al poder con la mansedumbre, y a las leyes con el amor"
Guillermo Rovirosa

Fidelitat

El Canelo era un gos que va estar dotze anys esperant a la porta de l'hospital a que el seu amo sortís.
Ara que s'acosta Nadal, molts dels que estimem els animals ens esgarrifem de pensar com els converteixen en objectes que es poden abandonar en quan comencen a ser incòmodes.
Un animal té sentiments. Confia en nosaltres, i és capaç de ser-nos fidel per damunt de tot.
Si no som capaços de mantenir-los dignament i donar-los l'estimació que necessiten, més val que ho deixem córrer.

Gaudir dels fills

(... o com aprendre alemany en dos mesos!)
Estic com indignada, però sense el com. Per la ràdio anuncien uns llibres escrits pel Dr. Estivill, que ens garanteixen poder gaudir dels fills.
Apa! Qui la diu més grossa?
A veure, els fills no es gaudeixen. Es gaudeix un viatge, o un pastís de xocolata, o un llibre... però un fill???? Un fill no és un objecte que tenim per donar-nos satisfacció.
Potser és que sóc mala mare, però penso que "gaudir" no és el verb apropiat. Perquè no gaudeixo de repetir mil cops les coses, rentar dents cada nit, el pipí, tira la cadena, anem al llit, el conte, el parenostre, tot el que hi ha a taula és bo, què es diu? Vesteix-te, no cridis, parla bé, recull la roba de terra, posa el plat al rentaplats, para taula, fes cas, no corris pel carrer, mira abans de travessar, no peguis, espera el teu torn, sigues amable...
Això no es gaudeix. I qui digui que si, o és un massoca o deixa que els fills creixin silvestres (i així ens va)
La maternitat es viu amb goig, evidentment, però no es gaudeix. Els fills no estan fets de plastilina que podem moldejar seguint els consells eficients del metge de moda que publica llibres.
Els nens no son com nosaltres volíem, sinó com son. I punto.
I prou ja de intentar fer-nos creure que hi ha formules matemàtiques perquè els nens mengin verdura, facin cas a la primera i es dormin sense tenir por a la foscor. Prou de fer-nos sentir culpables perquè els nostres fills no recullen a la primera.
Prou de fer-nos creure que és possible tenir nens "de manual", i que si no ho aconseguim és que fem coses malament.
La meva generació de pares/mares estem empapats (o empanats, ja no se què dir) de llibres i supernannis i històries que ens volen fer creure que hi ha fòrmules matemàtiques que faran de nosaltres uns pares models, amb fills d'aquells sortits de les series de tele americana dels anys 60.
I així ens va, ens sentim frustrats quan hem de repetir les coses mil vegades, o el nostre fill no és brillant a escola, o té alguna particularitat que l'impedeix ser un nen "estandar"
No hi ha nens estandar. I ja podem anar comprant tots els llibres que anuncien, la única manera d'educar és estar al peu del canó, cada dia, durant un munt d'anys. I ni això ens garanteix res. Però si ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són súper nens, potser és que hem llegit massa i no hem escoltat prou el nostre cor, i no hem confiat en la nostra intuició o en el sentit comú.

La Rosa Maria es fa gran

La Rosa Maria no havia vist mai plorar la seva mare, i s'ha quedat molt parada quan l'ha vist arraconada al sofà somicant. Feia dies que la veia molt poc, l'avi era a l'hospital i la mare anava i venia.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.

Ara

Avui faig trenta-nou anys. Això comença a fer vertígen, però sabeu què?
"que me quiten lo bailao!!!!"
Han estat trenta-nou anys ben assaborits, ben intensos, amb moltes coses per les quals donar gràcies.
I el dolor m'ha fet forta, però no m'ha endurit.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en el dia a dia, des de prop o des de més lluny.
Espero poder continuar molt temps donant murga!

"Cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí:
Brindemos, que hoy es siempre todavía, "
(Ismael Serrano)


Ah! i gràcies als ràpids que m'heu felicitat ja en l'anterior post. Això és eficiència!!!

Comentari a l'anterior post

He començat a escriure això a la pàgina de comentaris, però després he pensat que potser donava per a un post.
No volia encetar un debat sobre l'avortament. És un tema espinós i massa dolorós com per sentar càtedra.
Podria parlar-vos de casos concrets, n'hi ha per triar. Des d'adolescents esbojarrats que passen per aquí com qui anés al dentista, fins a dones que davant d'un avortament espontani d'un fill molt desitjat, veient el grumoll de cèl·lules que és l'embrió, es pregunta si allò té sentit, si allò tenia ànima. I no sap si s'ho pregunta per defensar-se del dolor de la pèrdua o per que costa reconèixer en allò el fill amb qui de fet ja es relacionava.
Se de dones que van avortar quan eren molt jovenetes i que ara, al cap dels anys, s'ho miren d'altra manera. En se d'altres que van decidir no tirar endavant un embaràs d'un síndrome de Down, i pensen que van fer bé, i que ningú les pot obligar a criar un fill amb mancances. (i quin fill no té mancances?) També tinc una amiga que va ser mare fadrina. Té la meva edat i la seva filla en te més de vint. Aquesta amiga meva s'ho va passar molt molt malament, però mai se'n va penedir d'haver tirat endavant.
No volia parlar de l'avortament. El que volia és parlar de quan et quedes bloquejat, volent parlar d'alguna cosa que té tants i tants matisos que és impossible dir blanc o negre, i que saps que mai aconseguiràs trobar la paraula justa.
Si algun dia m'hi veig amb cor, potser intentaré parlar de l'avortament. Ara mateix en sóc incapaç. En aquest tema em faig una compota de sentiments i pensaments.

Si em quedo embarassada, avortaré!

Així de clar m'ho ha dit avui una alumna. "Si em quedo embarassada amb 18 anys avortaré"
Lo bo és que la seva mare la va tenir amb dinou anys. M'he quedat de pasta de moniato, i només se m'ha acudit dir-li que és una sort que la seva mare no hagués pensat el mateix, i ara ella estigués entre nosaltres.
Podria haver-li dit moltes altres coses, però no era la ocasió, a més m'ha agafat molt de sorpresa la contundència amb la que ho ha dit.
Algun dia potser escric un post sobre la quantitat de vegades que no he sabut contestar adequadament. Suposo que aquesta és una d'elles.

Citizenship

No me'n puc estar de compartir amb vosaltres aquesta historieta de El Jueves, relativa a la educació per la ciutadania en anglès, un refrit del PP a València.
L'educació m'apassiona, i quan més hi estic ficada, més m'estiro els cabells, en veure com és utilitzada políticament i sense cap criteri.
La veritat és que si no ens estiguéssim jugant el futur de la nostra societat faria riure.
No us confoneu. Al còmic sembla que el mestre és el més perjudicat, però qui surt perdent, de totes totes, quan no ens prenem l'educació en serio, és el conjunt de la societat.
"De aquellos polvos vinieron estos lodos", que diu el refrany castellà. Doncs això.

La nena de l'AVE

Diumenge, tornant de Madrid, es va seure a l'altra banda del passadís de l'AVE una nena que anava sola.
Calculo que feia primer o segon d'ESO, 12/13 anys. La va acompanyar una hostessa.
Ella va asseure's i quan el tren va arrencar es va posar a plorar. Molt fluixet, és possible que els de les altres fileres no ho veiessin.
Després algú la va trucar. Ella va contestar, "hola Mare, on ets?" I ja no vaig sentir res més.
I ella plorava i contestava amb monosíl·labs (si/no/no/no/si) tota l'estona, i quan més parlava més plorava fins que va arribar a sanglotar.
Va penjar i es va quedar mirant la finestra, i moquejant. Li vaig acostar un kleneex. - "Gràcies"- va dir-me.
En aquestes que ja havia començat la pel·lícula i tothom estava amb els cascos endollats i mirant la tele. Estàvem amb molta gent, però en realitat no hi havia ningú: tothom estava mirant a una altra banda i sense escoltar el que passava. Intentava no mirar-la descaradament, però a l'hora intentava que hi hagués comunicació visual entre nosaltres. Un moment que ens vam mirar li vaig preguntar si necessitava parlar.
Ella va fer que no amb el cap, mirant al terra. I es va posar a mirar per la finestra altre cop. No va ser en absolut maleducada, simplement necessitava estar sola.
I jo em preguntava quina història fa plorar a una nena d'aquella manera, tan silenciosa però tan fonda. Les nenes de segon d'ESO, quan ploren són escandaloses i viscerals. Però ella no ho era. Em vaig muntar la pel·lícula, una família trencada, un pare a Madrid i una mare a Barcelona, i la nena amunt i avall.
Prego per aquesta nena. Per les víctimes del desamor, que molt sovint no són només els que trenquen una relació.
Prego, doncs, per aquella nena a qui mai més veuré, i per les que no he estat capaç de veure.
Plorant fluixet i mirant per la finestra mentre la vida corre a 250 km/hora i ningú sembla adonar-se'n del seu dolor.