dimecres, 31 de juliol del 2024

No anem bé.

Fa anys vaig anar al forn de Sa Ràpita, a Sa Ràpita (Mallorca) i em vaig asseure a una taula. Va venir a atendre'm una al·lota que tot d'una vaig identificar com d'Argentina.

Li vaig demanar un suc de taronja, i em va dir "no entiendo esto, no sé que es".

Jo tinc tendència a intentar facilitar la vida a la gent que treballa cara al públic, i a més em fan molt de respecte els que han hagut d'emigrar tan enfora per guanyar-se les garrofes. Així que, sempre somrient, li vaig dir "Te lo digo en castellano, para que lo puedas aprender: suc de taronja es zumo de naranja". 

Ella me'l va servir molt de morros. Bé, tothom pot tenir un mal dia, i jo estava de vacances. 

El lloc aquest és molt gran, té molta gent treballant i a més té l'exclusiva, a Sa Ràpita no hi ha cap altre forn. Altres cambrers m'han atès amb molta més amabilitat i sense remugar si els parlo en català. O sigui que hi he continuat anant. 

Al cap d'uns anys em va tornar a tocar aquesta al·lota. Li volia fer una comanda grossa, tornava a Barcelona i volia dur ensaïmades i cremadillos per a força amics. Però no va poder ser: em va dir que no m'entenia, i em va dir, literalment, que m'exigia que li parlés en castellà. Vaig girar cua decidir anar a una altra banda. 

Me'n vaig anar a ca'n Pomar, que està a Campos, fan les ensaïmades boníssimes, i m'entenen. Quan dic que m'entenen, em refereixo a que em va atendre una al·lota musulmana que em va xerrar en un català perfecte. Va ser una comanda de més de 150 €, o sigui que me les van dur a ca nostra i no em vaig haver de desplaçar 10 km, tot i que ho hauria fet gustosa. 

Bé, han passat  els anys, i ahir aquesta cambrera, que fa anys, molts, que fa feina a un forn, es va negar a entendre "Les tres ensaïmades, embolicades juntes". I va dir, d'una manera molt despectiva, "Si hablas así no te entiendo", i va girar cua i va partir.

En demanar el full de reclamacions va sortir l'amo. 

L'amo del local, una persona mallorquina, va tenir una conversa llarga en la que no va voler entendre el gran problema que tenia amb la mala educació de la persona en qüestió. Van sortir uns quants tòpics, com el  dret del treballador (mai se li ha negat el dret a parlar en castellà, simplement se li ha demanat que nosaltres poguem parlar en català) el fet que "no costa res" parlar en castellà, etc. fins arribar al clàssic: "Què posa el teu DNI?"

Bé, un cop exposat els fets, deixau-me fer un parell de preguntes: 

1. De veres que una persona que fa anys que treballa a un forn no entén "Les tres ensaïmades van juntes"? De veres? O és que no vol entendre-ho? 

Jo diria que s'ha de tenir una militància molt forta. Una gran voluntat a no voler-se integrar, a no voler entendre l'idioma del lloc que t'acull. 

2. En alemany, rus o anglès, hauria fet un petit esforç per entendre-ho? O també hauria dit "Si me hablas así no te entiendo", i hauria deixat el client amb la boca oberta, girant cua i marxant indignada? 

Pareix que això de que "el client sempre té raó", no s'aplica a la gent mallorquina. Que a Mallorca, els mallorquins ens hem d'adaptar als que venen, sense demanar respecte per la nostra cultura. 

I que a Mallorca ho tenim assumit, i d'aquí ve el punt tres: 

3. Hauria mantengut aquesta actitud si tots els clients mallorquins ens adrecéssim sempre en mallorquí, si volguéssim ser atesos en la nostra llengua? 

Ho dic pel que veig. També per les respostes de gent mallorquina que em diu que no em costa res parlar castellà. Clar que no em costa res. I a ella, li costa gaire, entendre'm? A més, si no xerr en mallorquí a Mallorca, on el puc xerrar? Per què no puc ser atesa en la meva llengua a ca meva? 

Entenc que si fa una setmana que has arribat et costi, i faré el que sigui per facilitar-t'ho, però no és normal que al cap d'uns anys continuïs exigint a la gent d'aquí que no parli en la seva llengua. Jo mai he demanat que em parlin en català. Només demano poder parlar-lo jo. És tan difícil? És tan diferent? Per què els ofèn? Si han fet l'esforç enorme d'emigrar, no poden fer-ne un de petit per entendre'ns?

4. L'actitud d'aquesta cambrera mal educada, s'hauria mantingut durant tants anys si no fos recolzada per l'amo del local? O sigui, si sabés que ha de intentar entendre els mallorquins, i que de cap manera els pot menysprear, aquesta persona hauria tengut l'actitud que té? 

Segurament el gran problema és aquest, no?

No vull allargar-me massa, però deixeu-me acabar amb una idea: la propera vegada que ens surtin amb el clàssic "Què posa al teu DNI", els podeu contestar "I què diu la constitució Espanyola?". 

Perquè tenc entès (corregiu-me si m'equivoc) que la constitució empara el dret a usar la nostra llengua a ca nostra, i ningú ens ha d'obligar a parlar castellà, a Mallorca, per a ser atesos. Tenim el deure d'entendre el castellà, i tant, però també tenim l'irrenunciable dret a expressar-nos en català, i aquest últim no el tenen gaire clar, segons on. 

Jo tenc poca força: un vot cada tants anys, i sobretot, un amor infinit per la llengua dolça dels meus padrins. I els dec a ells respecte pel seu llegat, i no pens renunciar al que sóc i al que he rebut d'ells. 

I per això aniré a altres bandes a consumir. Al Forn de Sa Ràpita, si no canvien molt les coses, no hi tornaré a anar. 

És poca cosa, però és el que puc fer. 

4 comentaris:

Toni Oliva ha dit...

Maria,
És imprescindible fer el que has fet tu. Com que sovint costa, et felicito per l'esforç que has hagut de fer.
Si no actuem amb fermesa per defensar la llengua, el franquisme -que mai no ha desaparegut- aconseguirà definitivament allò que sempre han somiat: "una grande libre".
La llengua és un dels elements diferenciadors més importants que tenim, i l'estem perdent ràpidament.
Endavant i, si és possible, QUE CAP MALLORQUÍ COMPRI AL FORN SA RÀPITA!

Anònim ha dit...

Maria com sempre un escrit excel·lent. Molts pensem com tu i tambe hi actuem. Però hem de ser més, la nostra llengua perilla i si no fem res d'aquí quatre dies només la parlarem quatre gats. Petons!!!

Anònim ha dit...

Totalment d' acord. Això passa Mallorca i al Principat també. En un lloc públic ens han de poder entendre en català, però nosaltres hem de ser els primers a parlar la nostra llengua i no afluixar en cap moment. Sap greu, nosaltres mateixos no en som prou conscients. No anem bé.

Anònim ha dit...

Felicitats Maria, totalment d' acord amb tu. Coherencia i seny amb tothom, m' emprenyen molt aquestes actituts perq jo, de familia castellano parlant vaig fer l' esforç als 34 anys perq els meus fills puguin expressar- se a la seva llengua : cayalà