Avui fa un any que vaig sortir a córrer per darrera vegada. Les molèsties que feia temps patia van anar fent-se grosses, van esclatar, i us podria dir el punt exacte del passeig marítim on el meu cos em va dir PROU.
Em vaig aturar, enrabiada. No volia acceptar-ho, però no podia seguir. De cap manera. Vaig caminar una estona, vaig tornar-ho a intentar, però el dolor va tornar, com una agulla roent. Vaig arribar a casa caminant coixa, i molt enrabiada.
Vaig deixar passar setmanes. Ho tornava a intentar i em frustrava. Visites al metge de capçalera, al traumatòleg, al reumatòleg, i a poc a poc, l'acceptació de que no. Que ja no.Des d'aquell dia estic passant un dol, i em costa molt. Anar a córrer era el meu punt d'higiene mental, un moment zen en que l'energia es concentrava en una activitat que em desestressava, una manera excel·lent de començar el dia, de passejar per la muntanya, de conèixer llocs nous. Ja us n'havia parlat, de com m'agradava i del que sentia, en aquest post.
No em recomaneu exercicis alternatius, no em digueu que paciència o que canviï de calçat, o genolleres, colzeres, plantilles o roba, o que provi per muntanya, per pista, per sorra o per asfalt.
Tinc un problema físic que empitjorarà si torno a córrer. I punt.
I costa, costa molt acceptar que el meu cos va a pitjor, costa acceptar que ja no, i quan pel carrer veig gent corrent em fan un enveja que no us sé explicar.
Però bé, és el que hi ha. A tots ens arriba un moment, una edat, que hem d'acceptar la decadència de la carn. A mi m'ha tocat ara i d'aquesta manera, i ho he d'acceptar.
4 comentaris:
Una enorme abraçada!
Sé el que significa deixar de fer el que t'omple. Una abraçada molt gran!
Maria, jo vaig estar molts anys sense córrer. Ara ho puc fer amb moderació i, la veritat és que no m'ho esperava. Va anar venint, de mica en mica. Primer dos minuts i tres caminant i -poc a poc-, vaig ampliar el temps. He passat quatre lesions dures que m'han portat anys de resignació. Quan arribes a aquest punt, amb la incertesa, no saps mai què pot arribar a passar. Deixa que el destí et vagi parlant. Un petonàs
A mi m'agrada molt d'anar a nedar, però quan treballo només hi puc anar un o dos dies a la setmana màxim. Que m'agrada és un fet que demostro quan tinc vacances, que hi vaig cada dia. I també em costa de trobar temps per llegir, sóc lectora i escriptora de cap de setmana, bàsicament. Entre la rehabilitació per l'esquena i d'altres malalties em passo la vida al metge, perquè m'he fet gran també.
Publica un comentari a l'entrada