En la mort d'en Dani Camps

Necessito pair-ho, penso. Després una llambregada, penso pair amb dièresi? No, que és infinitiu. 
Si hagués estat a la sala de professors li hauria preguntat al Dani. I ell, sense gairebé aixecar la vista de l'ordinador o del munt d'exàmens que corregia, m'ho hauria dit. 
Però no, el Dani ja no hi és. Ja no li faré preguntes d'aquestes que ell caçarà al vol. Penso en el seu humor sec, els jocs de paraules,  aquella capacitat que tenia de dir ben seriós coses molt divertides i deixar-te dubtant de com t'ho havies de prendre, i els consells que em donava. 
El millor consell que em va donar mai fou molt al principi de treballar junts: Un dia vaig entrar a la sala de professors i em vaig queixar d'una mirada poc amigable que m'havia fet un alumne que havia suspès un examen. I ell em va dir Maria, no li pots caure bé a tothom, i menys si ets professora i treballes bé, millor que t'hi facis a la idea. I sí, ell no era persona que es desfés en peces per caure bé. Però precisament per això queia bé. I era un molt bon company. I m'atreveixo a dir que també era un molt bon professor. Un d'aquells professors estrictes que al cap dels anys entens que t'han ajudat molt més del que en aquell moment et pensaves.
Quan anàvem al bar ell sempre s'asseia ben lluny de mi. O almenys, intentava que el meu tallat estigués en una taula diferent a la seva. Perquè massa vegades gesticulant li havia tirat el cafè per sobre (sempre a ell, curiosament, mai als altres). I ell gairebé resignat, em deia ja hi tornem a ser, Maria, mentre intentava arreglar el desastre amb tovallons de paper i em mirava amb cara de voler matar-me.
Finalment amb la seva sornegueria va trobar la diagnosi: Maria, tu i jo tenim un problema amb els fluids (sense dièresi!). I res, ens asseiem lluny l'un de l'altre, i santes pasqües (amb dièresi!)
Jo me l'estimava molt, el Dani. A ell li feia gràcia que quan m'enfado trec l'accent mallorquí. Algun dia em deia vindran els nois de quart a preguntar-te una cosa, perdona, no ho he pogut evitar, i se n'anava rient per sota el nas. I al cap d'una hora venien els de quart i em preguntaven, per exemple, com es diu amanir en mallorquí, i jo maleint el Dani, els contestava que a Mallorca l'amanida la trempem, enlloc d'amanir-la.
Conec a poca gent amb tanta capacitat de treballar com ell. Era una màquina. Quan el veia enterrat en els dossiers li preguntava sovint tu tens vida fora d'aquí? i ell em contestava no me'n parlis, i continuava corregint. També era un gran organitzador. 
Era un gran company. 
Ha mort de cop, sense avisar. No li agradaven gaire les cerimònies, i deixeu-me fer la brometa que, sent un treballador tan responsable com era, ha mort durant les vacances perquè no li haguéssim de cobrir les guàrdies. Perquè ell era un d'aquells companys que venia a treballar afònic, amb febre, prenent antibiòtics... No faltava mai. Sempre estava al peu del canó. Potser per això ens ha sorprès tant la seva mort. 
Les morts sempre venen a deshora. I en Dani era massa jove per morir.
I sí, necessitaré pair-ho, sense dièresi.
Està sent un any molt dur emocionalment.
Benvolgut Dani, amic, company, gràcies per tot el que ens has donat. Et trobaré a faltar molt més del que et penses.

P.D: Escrivint això m'imaginava el Dani amb un boli pilot vermell a la mà, llegint-ho i rient per sota el nas. Oi que si? Oi que ell era així?
Que dur, parlar del Dani en passat.