Tots tenim varies vides: la que és i la que hauria pogut ser. I es tracta d'estimar la vida que és. Perquè molt sovint la fidelitat als paradisos perduts, que tenim idealitzats, ens fa passar de llarg realitats ben engrescadores que tenim a mà.
I es que és temptador aferrar-nos al dolor del que no va ser, per no arriscar-nos a viure el que és i ser feliços. El nostre fracàs és doncs, culpa dels altres, no de la nostra covardia.
He de confessar que potser no sóc gaire objectiva, jo. Al Manel el conec i l'aprecio. Va ser el meu primer professor a l'escola d'escriptura de l'Ateneu, i això l'ha fet formar part del meu Olimp particular, juntament amb el primer gat, el primer amor, la primera mort d'un amic o el primer gran desengany.
Feia molt temps que esperàvem que aquesta novel·la sortís. Serà veritat que el bo es fa esperar.
Us la recomano molt vivament. Si us voleu quedar només en l'epidermis tindreu una novel·la ben escrita, on passen coses, on es manté la intriga, on hi ha personatges que us enamoren i altres que els donaríeu un parell de galtades perquè reaccionin.
D'altra banda, si voleu anar més a fons, tindreu una novel·la que us parlarà a cau d'orella i us posarà la pell de gallina en més d'un moment.
I si us passa com a mi, al cap de setmanes d'haver-la acabat, encara estareu pensant-hi, en els seus personatges, en el dolor, i en l'amor, i en l'esperança, en la vitalitat, en les ganes de tirar endavant, en l'aposta per sentir, malgrat això algunes vegades faci mal.
Doncs ja ho sabeu. Cada color d'un riu, de Manel de la Rosa. Edicions Periscopi.
P.S: Un cop publicat aquesta entrada, llegeixo que la FNAC li ha donat el premi "nou talent de la literatura catalana" i està promovent la novel·la. Ben fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada