La gent valenta

Quina enveja que em fa la gent valenta.

Els que al segle XIII feien la ruta de la seda, al XV van travessar l’atlàntic en una closca de nou, a principis del XX van anar a l’Antàrtida, o a finals del mateix segle XX a la lluna. Marco Polo, Colom, Shackleton, o Amstrong, i els que els acompanyaven.

Em fa enveja també la gent valenta d’estar per casa. El jove homosexual que es nega a entrar a l’armari i va a l’institut amb la cara ben alta. La gent que amb la que està caient munta un negoci i el tira endavant. Els nois que surten a fora a estudiar i s’enyoren de casa però continuen posant-hi colzes.

Hi ha moltes coses que no fem per por. Quina gran arma la por, com d’invalidant i castrant pot arribar a ser. La usen els poderosos, amenaçant amb l’infern, o amb l’acomiadament, o atiant a la gent contra el nou vingut vers qui diuen que protegiran.

A mi m’agradaria tenir una finestreta màgica i poder-me mirar d’aquí a uns anys, i així estar tranquil·la. Si fa temps l' hagués tingut i m’hagués pogut mirar ara, a lo millor m’hauria atrevit a fer coses que no vaig fer per por. Ara me’n penedeixo, però ja és massa tard.

Em pregunto si algun dia me’n penediré de les pors que em paralitzen ara o n’estaré agraïda.

Potser si que és cert que la por és necessària: ens protegeix de perills que segurament no estem preparats per entomar. Però també és cert que una de les grans batalles de la nostra vida serà discernir la valentia de la temeritat, la prudència de la covardia.