Diumenge passat vaig anar a missa amb els nens. Era la missa de catequesi, i vaig pensar que calia intentar-ho. Em sembla que em costarà tornar a convèncer-los d’anar a missa.
S’avorrien. I això que saben totes les pregàries, l’estructura de la missa, i el que significa tot, i que jo els anava introduint el que passava. Estàvem asseguts una mica endarrere, i al banc de davant hi havia dues senyores que ostentosament es van girar, van mirar amb cara de pomes agres els meus fills i se’n van anar a un altre banc.
Missatge: nens, molesteu. En una missa infantil s’ha d’estar quiet i callat, i escoltar passivament el que el capellà, vint metres enllà diu, que és el mateix, i amb el mateix format, que diu a totes les misses.
A veure, els meus fills són persones inquietes. Que pregunten, que volen saber, que no es conformen amb estar a un banc escoltant un discurs llunyà.
Perquè en això va consistir la missa de catequesi. Una missa normal i corrent, en la qual en el moment de la pregària eucarística els nens es van acostar a l’altar al costat del mossèn.
En serio hi ha algú que pensa que això atrau als nens d’avui en dia? De veritat no hi ha cap altra manera més engrescadora de fer missa?
Anem a pams. Els nens d’avui en dia són diferents als nens de la meva generació. A escola els mestres són propers, i els nois participen a classe, aixequen la mà, pregunten... fan classe amb pissarres digitals, amb ordinadors, busquen informació, participen activament en el seu aprenentatge, i els mestres es preocupen de què als nens els sigui proper i interessant el que es fa a classe.
Res d’això ho troben quan van a l’església. Els discursos, la manera de fer, tota la pesca, és exactament igual que quan jo era petita i anava a missa. Realment el capellà es preocupa de què el seu missatge sigui entenedor? Realment pensen que el missatge de Jesús arriba als nens del segle XXI igual que arribava als nens del segle XX?
Anem malament, en serio. I ningú se’n dona compte, perquè de fet a la missa de catequesi hi ha nens: els de primer i segon, que els han dit que és obligatòria l’assistència a missa si volen combregar.
Però sabeu quants nens continuen? us ho dic?
L’any passat hi havia cinc grups de catequesi de segon. Van combregar i …voilà! Enguany continuen quatre nens... Dels gairebé trenta nens que van fer la primera comunió l’any passat a la parròquia, només el grup del meu fill continua, amb els quatre nens, ningú ha plegat.
I això no ho veuen, els capellans? No veuen que no hi ha nens de dotze, nois de catorze o setze anys a missa? De debò pensen que la culpa és dels altres, de la societat consumista i materialista? Ningú s’ha plantejat si no caldria fer les coses un xic diferents?
I per acabar dues puntualitzacions:
A mi m’agrada anar a missa, i no em cal que me la canviïn. No estic demanant capellans amb grenyes i guitarres cantant el kumbaià, no em molesten les homilies, ni les tres lectures, ni res d’això, però sóc conscient que per a arribar a trobar-hi el sentit a una missa, s’ha de viure, de petit, una altra classe de celebracions. Només dic que així com no demanaríem a un nen que vagi a veure una pel·lícula de Kubric per aconseguir que li agradi el cinema, hauríem de saber fer misses per a nens, de la mateixa manera que hi ha pel·lícules per a nens i pel·lícules per a adults, i això no desmereix el sentit d’anar al cine.
I per acabar, només preguntar-nos què hauria fet Jesús. En el missatge de “deixeu que els nens s’acostin a mi”, hi ha implícit “i s’avorreixin com a ostres”? Estic convençuda que no. Jesús s’hauria adaptat als temps, perquè era capaç de notar com la gent s’enfilava als arbres per veure’l passar, perquè deia que està feta la llei per a l’home i no l’home per a la llei, perquè per a ell el més important era arribar, i servir, perquè feia servir contes per a explicar el seu missatge, no llargs discursos de frases llunyanes.
13 comentaris:
Totalment d'acord amb tu. A la meva ciutat, la missa per a nens, l'han volgut adaptar per a nens... i sembla més un circ que una missa. Tampoc és això. Parlen, es mouen... es distreuen. He estat a un pas de deixar de participar; per a mi tampoc cal que canviin la missa. No sé quina deu ser la fòrmula, però no anem bé. Encara que, en el fons, si d'aquell grup de 30, 40, 50 nens, després només "sobreviuen" quatre... No sé, però molts són els cridats...
M'ha agradat el teu post. Fa un parell d'anys em van fer fora d'una església perquè els meus fills feien soroll. Ho vaig explicar a Foc Nou l'octubre del 2009:
Expulsat de l’església
Diumenge d’agost. En una ermita de la costa catalana la comunitat cristiana celebra l’eucaristia. Gent del poble i estiuejants: gent gran, de mitjana edat…, i un matrimoni amb dos fills d’un i tres anys. Uns pares que sovint no poden anar a missa perquè les criatures es mouen, fan soroll, i al final un d’ells es passa la major part de la celebració al carrer, passejant un dels fills. Però aquell diumenge volen intentar-ho perquè la setmana anterior, en una altra església també molt petita, es van sentir reconfortats quan, després de patir pel soroll que feien, el capellà els va agrair la presència i l’alegria que donaven els nens.
A l’ermita d’aquell poble les coses van diferent. Comença la celebració, i la criatura gran fa una mica de soroll. El capellà atura la missa i mira els pares. El pare s’aixeca amb la criatura i surt. Després torna a entrar, la criatura es mou, el capellà para de nou i diu que hi ha un problema. El pare surt amb la criatura. Mai no l’havien expulsat d’una missa. Quan acaba la celebració entra a discutir amb el capellà. El sacerdot li diu que d’un concert també l’haguessin tret. El pare contesta que una missa no és un concert: no s’assisteix a res, sinó que es participa en una celebració a la qual tota la comunitat s’ha de sentir convocada. I tota la comunitat vol dir adults que saben comportar-se, però també gent gran que no hi sent, i indigents que fan mala olor, i discapacitats que criden quan tothom canta, i homes amb aire absent, i senyores que semblen arrencades d’una llotja del Liceu. També criatures que es porten com a tals.
Passen les setmanes, i aquell pare expulsat d’una missa s’interroga davant els seus lectors sobre les possibilitats reals que tenen els matrimonis amb fills petits per participar en les celebracions dominicals. ¿Sabem acollir? ¿Sabem integrar els nens en les celebracions? ¿No estem fent alguna cosa malament? Qui més en sàpiga que més hi digui.
Ignasi Moreta
Estic bastant d'acord amb tu... però trobo que exageres una mica. A veure si em sé explicar :-)
Ja et dic que, bàsicament, sí que estic d'acord. Que és cert que els nens avui són més moguts, estan més acostumats a preguntar, a participar... i que una missa "per adults" els pot avorrir.
Ara bé, d'altre banda també és ben cert que n'hi ha que se'n van a l'altre extrem i que deixen que els nens s'estiguin movent i xerrant contínuament i això, ho hem d'admetre, pot ser molest per persones grans que volen seguir la missa amb calma.
Per exemple, jo veig moltes vegades -en misses familiars- com nens agafen un llibre de cants, els cau a terra una vegada... l'agafen de nou... el tornen a obrir, a tancar, a jugar amb les tapes... torna a caure a terra (cada vegada que cau, fa soroll)... el tornen a recollir... segueixen jugant... es desenganxa una part de la tapa, torna a caure a terra... i els pares no diuen res, de res, de res.
Estar atent durant una estona no és res que hagi de semblar un "impossible"... Entre no moure's gens i no parar quiet hi ha un entremig. I és com si alguns pares haguessin "dimitit" d'intentar que els seus nens estiguin acceptablement tranquils.
Quan jo -que sóc catequista- vaig a missa amb els nens del grup, també em fan preguntes, però ho fan fluixet... i fan algun comentari, és clar (i a mi m'agrada que ho facin!)... però jo no els deixo que estiguin jugant amb els llibres, ni que donin copets al banc, ni totes aquestes coses que a vegades passen.
El problema és que els nens no estan acostumats a anar a missa. Quan jo era petita, ja sabia que els diumenges anàvem a missa... i llavors no hi havia misses d'infants (al menys que jo recordi). Anava a missa amb els pares... quan era petita em distreia pensant en les meves coses i m'avorria, perquè no entenia el què deien. Llavors, vaig descobrir que el Parenostre era bastant al final de la missa... i tenia el truc de preguntar-li al meu pare (fluixet) "Papa, quan falta pel Parenostre?" (que era una forma dissimulada de preguntar si quedava molt per marxar) :-)) ... però mai se'm va fer tan terrible que no pogués aguantar quieta :-)
Poc a poc, cada vegada entenia més coses fins que anar a missa ja m'agradava per mi mateixa...
Però això avui no passa... els pares diuen "el nen s'avorreix... no el porto a missa" i això, sincerament, crec que és un error.
Després, també hi ha l'habilitat de cada mossèn, clar :-) Alguns tenen més facilitat per adaptar les seves paraules al llenguatge dels infants i altres no, és la realitat. Nosaltres tenim la sort que el nostre mossèn té molt bon rotllo amb els infants. Però bé, si no l'hi tingués no per això hauriem de deixar d'anar-hi, clar.
Mira, això va ser diumenge passat.
I per Nadal, que vàrem tenir dues misses del Gall :-)
Però ja et dic, els moments de "moviment", son això... instants concrets en que els infants fan alguna cosa. També hi ha cants i també a les homilies el mossèn fa com dues parts (no renuncia a una part pels adults que, probablement als infants els hi sembli complicada) i fa alguna pregunta als nens...
Però als moments importants hi ha d'haver silenci, i han de saber estar quiets.
Ostres, perdona, t'he fomut un rotllo!! :-)))
És que això dels nens que s'avorreixen a les misses ho tinc tant sentit, que m'afecta... perquè crec que no ha de ser tan terrible mirar de compaginar-ho. No sé... llegir les lectures abans, explicar-los de què va l'Evangeli del dia... algun truc hi ha d'haver... però deixar d'anar-hi crec que és el sistema ideal perquè cada vegada ho tinguin menys per costum i cada vegada els hi costi més :-)
Jo no sé si estic d'acord amb tu, és cert que veig que alguna cosa falla, els nens no es queden a les comunitats parroquials, ni per a la missa ni per a res més. Però les alternatives que he vist fins ara no m'han convençut gens.
- Convertir la missa en una mena d'espectacle patètic, amb L'únic objectiu que la gent no s'avorreixi, no m'agrada i a més els joves marxen exactament en la mateixa proporció que en les parròquies on les misses son "avorrides".
- Convertir els grups de nens i joves de les parròquies en una espècie d'escola de valors lleugers i políticament correctes, amb L'únic objectiu que no marxin acaba provocant allò que es vol evitar, també marxen.
Bé podria continuar la llista d'intents fallits però no cal.
Jo tampoc tinc la sol.lució però a mi se m'acudiria que L'únic mètode que en aquest món difícil pot tenir algun efecte és que les famílies que es considerin cristianes tinguin com un dels objectius prioritaris i s'esforcin de manera intensa, coherent, intel.lectualment solvent i amb profunditat espiritual a la transmissió de la fe en Jesucrist i l'amor a la seva Església als fills.
Segur que no serà un mètode infal.lible però a la millor comencem a tenir millors resultats que fins ara. Esperar que d'un dia per l'altre els mossens, bisbes i les comunitats parroquials trobin la sol.lució en aquest tema em sembla senzillament poc realista. Les comunitats parroquials son, per la seva mateixa naturalesa, realitats força complexes, per tant amb els fills, jo penso, s'hi ha d'anar una mica amb els deures fets.
David Brumós (Reus)
Doncs sí, absolutament d'acord amb tu, DAVID :-)
Sir 6,14, Assumpta.. estem d'acord, la missa no ha de ser un espectacle. Però si que ha de ser quelcom atractiu, i ara per ara, als nens no els és atractiu. David, jo vaig a missa amb els deures fets, i molt ben fets, els meus fills potser saben molt més del que signifiquen els petits gestos del capellà que molts adults.
La missa no ha de ser un espectacle patètic, però tampoc un muermo. Caram, que estem cel·lebrant l'amor del Crist, la nostra comunió amb ell!
Ignasi, vaig llegir el teu article al Foc Nou, i m'hi sento totalment identificada.
Ah! Assumpta, jo també solia preguntar quan faltava pel parenostre, quina gràcia
Un exemple de com es fer la missa una mica més interessant: a MAtaró hi ha un mossèn que mentre fa la homilia, projecta imatges en un power-point. A la missa del gall, per exemple, mentre parlava, projectava imatges de pastors a Palestina, de la cova de Betlem, d'estrelles etc. Això si, sempre relacionat amb la homilia, i sense perdre el missatge en cap moment. Aquest detall, que dóna molta feina de preparar, fa la missa molt més entenedora per als nens.
D'acord amb tothom... Jo he anat a missa amb els meus fills i tampoc els he deixat que molestessin als altres. Una vegada una senyora em va dir per què no feia callar al nen. Resposta: no puc, és un nen, tenia 5 anys. Ara en te 27 i és capellà. Fixa't quines coses. Doncs ell anava amb mi i la seva mare i la meva. Quan jo anava a donar la comunió ell volia venir amb mi però amb una mirada en tenia prou i deia: val, ja t'espero!
Però dic jo: si ho trobes avorrit, fes alguna cosa per canviar-ho. Ves a parlar amb el mossèn i li expliques el que penses. Si no et fa cas, ves a veure a l'arxiprest... mou-te col·labora amb ells, intenta fer un grup de vida cristiana i parleu del tema. Porteu a la pràctica el que penseu. Jo faria la missa al mig del carrer? no. Tot té el seu temps i el seu moment i els nens han d'aprendre a estar quiets i callats i si la missa és avorrida per a ells i per a tu no, intenta fer-los entendre com n'és d'interessant i que quan siguin més grans ja ho entendrà (com l'anterior comentarista).
Fem d'una vegada per totes també nosaltres els deures i ajudem el capellà que potser després d'aquella missa en té 3 més i en 3 pobles diferents. Siguem positius. Sumem i no restem. I si molts nens no continuen anant a missa sovint és perquè els pares tampoc hi van. La cosa és que a la meva parròquia els que han quedat són els de famílies cristianes "de tota la vida" que també venen amb ells a missa, i fan d'escolans/es i s'ho passen bé. Cantem, després repartim caramelets però això només és un pas. Els ensenyem què significa cada cosa perquè ara ja són una mica més grans.
Per tant, proposem coses noves sense apartar-nos del que és: la celebració del memorial del Senyor. Fer-los agradable vindrà després: per exemple els pares poden fer una gimkana en acabar la celebració per a tots els nens, poden tenir una sala amb refrescs i una taula de ping-pong, però durant la missa, cal fer el que toca.
De veritat, t'entenc perquè jo ho he viscut però aquell nen que no parava va canviar radicalment quan li vaig dir: vols ser escolà? va desaparèixer el nen inquiet, xerraire, tafaner... Fem-ho, convidem els nens també a participar... ah! i quan vagis a missa no et posis al final, puja als primers bancs, també ets la convidada de l'evangeli.
Raimon Mateu, diaca (Tarragona)
Maria, si he ofès demano perdó. Jo el que volia dir és que jo crec que la transmissió de la fe als fills, en la realitat actual, només es produirà en families que facin de la fe en Jesucrist i l'amor a l'Església un dels pilars fonamentals del projecte familiar i això tampoc es pot fer només de "boquilla", sinó amb molta coherència i preparació concient i a més segur que ni així es produirà un 100% d'èxits. Ara el que segur que no ha funcionat, no funciona i té tota la pinta que continuarà sense funcionar, és això de les misses divertides i els grups de joves "guais". De totes maneres només és una opinió.
David Brumós (Reus)
Raimon: el meu fill gran també fa d'escolà alguna vegada, i és veritat que ho viu molt millor si sent que participa.
Però no oblidis que moltes vegades els capellans no estan d'acord amb que la gent participi segons com.
David, no m'has ofès, i ara! Estem totalment d'acord, i és més, encara que no hi estiguéssim, no m'ofendries
Marieta, fés com jo i busca't una congregació evangèlica. A can catòlic va com va...
Publica un comentari a l'entrada