Ajudar moltes vegades és incòmode. No sempre "ens va bé" posar-nos a disposició dels altres.
La gràcia és, però, ajudar quan l'altre ho necessita. Encara que això ens faci anar malament a nosaltres. D'això se'n diu solidaritat. Si l'ajut és supeditat a la meva comoditat, o a que en aquell moment no tingui pressa, o a que la persona que m'ho hagi demanat em caigui més o menys bé, o tingui més possibilitats de tornar-me el favor, o a que la causa sigui simpàtica, o que em doni un reconeixement… bé, això no és ben bé solidaritat. És aprofitar l'avinentesa per sentir-me bé. Tampoc vull treure-li mèrit, potser has estat útil en aquell moment. Però no "solidari".
També s'ha de saber acceptar un no quan es demana solidaritat. Quan demanes ajuda a algú i aquesta persona et decep, ser capaç de no enfadar-se, i malgrat faci mal que les persones no siguin ben bé com et pensaves, va bé ser conscient que és possible que algunes vegades tu hagis fallat a algú, i que tampoc es pot esperar que el món s'aturi quan tu ho necessites.
Estic parlant d'una experiència personal. Estava molt desesperada, i vaig demanar ajut a una persona que sol estar ficada en temes de solidaritat i no em va ajudar. Tenia pressa. Em vaig quedar molt fomuda, molt. Però tanmateix és una persona que tracto molt, i em nego a deixar que això enterboleixi la nostra relació.
Després he pensat en quantes vegades hauré jo fallat a la gent. Quantes vegades hauré denegat l'ajut a gent que em necessitava.
Va bé pensar críticament quines són les nostres actituds. Així som més comprensius amb les dels altres.
Si alguna vegada m'heu demanat ajuda i no he estat a l'alçada, us prego que em perdoneu.
