Revisitant els vint anys

Després de molts anys torno al conservatori. Em sorprenen petits canvis: han posat ascensor, han afegit un pis, per demanar una aula d’estudi funciona diferent.
Justament aquest dia tenen avaluacions. Un munt d’antics professors. Quants records. N’hi ha que estan igual, n’hi ha que no. A secretaria, les mateixes cares, quina gràcia, Núria, Neus, esteu igual, quin greu que no hi sigui la Gràcia, m’hauria agradat saludar-la.
Parlo amb en Jordi, se que ha enviudat. Abans ens trobàvem al mateix bar dinant alguns divendres. Com sempre que parlo amb ell, em quedo amb ganes de tenir més estona per xerrar, però està treballant i no vull empipar.
M’assec als bancs del distribuïdor, sota la claraboia. Encara hi ha els mateixos quadres penjats i l’exposició d’instruments, però han afegit una taula enmig i una màquina per fer fotocòpies.
Quantes hores vaig passar entre aquestes parets. Com si fos Scrooge visitant el Nadal del passat, m’observo a mi mateixa, fa vint anys, asseguda en aquests bancs. Acabo d’examinar-me de piano, no ha anat com volia. Tinc el llibre d’estudis de Chopin sobre la falda, la bossa a terra, respiro poc a poc, em sento derrotada. Veig l’Àngel assegut al meu costat. Sento que li he fallat, la seva mirada castanya em conhorta mentre esbosso un somriure tristot.
Veig la Irene, amb el seu cos de nina i la seva veu de mel. M’explica que se’n a París a veure el seu nòvio, que hi està estudiant. Somriu des de darrera dels seus ulls oceànics, i a mi em fa enveja, i li dic, i ella somriu encara més .
Veig el Philippe fent canyes mentre jo toco. La llum vibra a l’estança clara. Sempre deixa l’oboè sobre el piano. Acabo de tocar un estudi extenuant de Gillet, i ell em diu bravo campeona. Mai sabré fer canyes com les fa ell, però en aquell moment encara no ho sé i tinc l’esperança d’aconseguir-ho. Ell tampoc sap que sempre serà un referent per a mi.
Veig el Jordi, que sempre riu i fa jocs de paraules i toca molt bé però no s’ho acaba de creure, i ara, tants anys després, veig de qui estava enamorat i me n’adono que li vaig xafar la guitarra més d’una i més de dues vegades. Santa innocència la meva, d’estar sempre pel mig i no adonar-me’n. Sento la rialla clara de la Pilar, que era tan carinyosa i tan bona noia, i ara està dirigint per Europa, i com me n’alegro que li vagin tan bé les coses. Veig entrar una ombra i és la figura enorme d’en Conrad, amb el contrabaix penjat a l’esquena, abans que aquell descerebrat s’encastés amb el seu cotxe. El Conrad és un guapo-lleig, no se com dir-ho. La seva veu també és de color de contrabaix.
Em veig assajant a l’orquestra. El Marc, que ens dirigeix, parla un català tan impossible que li acabem demanant que ens parli en anglès, i ell riu però continua parlant català i bé que fa.
Veig a l’Ismael, tants anys anant plegats, canviant-nos les canyes, els llibres, les hores de classe. El darrer que vaig saber d’ell és que es va casar amb la novia de tota la vida i treballa a Terrassa. El Fede era de Sabadell, també dirigia com la Pilar, no se com li haurà anat. El Xavier canta Im Wunderschonen Monat mai. Sempre la mateixa. Encara ara, cada vegada que la sento, penso en ell. Veig el Pere, i és ben bé ell, tot i que ara penso que en aquell moment ja duia al cos la mossegada mortal que el va consumir en tan poc temps. Continua explicant-me les dominants secundàries, just abans d’entrar a classe. Et dec un cafè, li dic, i ell respon millor xocolata.
El Miquel ens fa la classe d’estètica fumant. Que fort, en aquell moment ho veiem la mar de normal, ni ens molestava.
Veig l’Oriol, tot ple de pigues. És alt i tímid. És bon noi i bon pianista, però la seva germana Anna encara ho és més.
Veig tot el que vaig passar. Com vaig créixer i com vaig aprendre.
Quan acabo l’assaig penso si hauria de tornar més sovint. Ha estat una immersió en la Maria dels vint anys.
Tornant a casa dono gràcies per tot el que va ser aquella època.