El desembre passat vam estrenar amb el Cor Ciutat de Mataró un Parenostre que ens va dedicar el Moisès Bertran. Era una partitura francament difícil, però molt interessant de cantar.
El passatge on diu “no ens deixis caure en la temptació”, just quan dèiem “temptació” fèiem un acord dissonant, el que se’n diu un clúster, moltes notes seguides tocades a l’hora.
Va ser l’única crítica que li vaig fer a l’amic Moisès: La temptació hauria hagut de ser un acord consonant, plàcid, un lloc on fes ganes d'aturar-nos, i no un dels moments més inestables de l’obra.
La temptació ha de ser agradable i còmode. Ho és sempre. És quelcom que ens crida poderosament.
Tots en tenim, de temptacions. No parlo ara de petites temptacions –aquell bombó quan fem dieta, estar una estona més al llit o quedar-te el sabonet que et posen a l’hotel– que fan la vida més agradable o a nosaltres persones deliciosament imperfectes.
Quan parlo de temptacions parlo d’oportunitats per a ser diferents al que volem ser. La temptació és una prova que trobem en el nostre camí. Un moment d’incertesa, en el qual es bifurquen les opcions. I potser tenim una idea molt clara del que volem, però com un cant de sirena, la temptació ens crida poderosament,
Perquè una temptació faci honor al seu nom, ha de ser fàcil caure. Em refereixo no només a que sigui atractiva, sinó que ens sigui fàcil trobar l’excusa per a caure-hi. Quan ningú ens pot retreure haver caigut en una temptació, és quan és més perillós de sucumbir-hi.
Quines temptacions tenim? Moltes! Aquí us en dono uns quants exemples, però n’hi ha molts d’altres:
– Acceptar la situació de desequilibri que ens afavoreix escandalosament, amb l’excusa de què com que no l’hem provocat nosaltres, no és responsabilitat nostra. I per tant, no fer res per canviar-ho.
– Sucumbir a la societat de consum. Fins i tot pensar que consumint estem fent un bé a la societat. Enriquir-nos escandalosament.
– Malgrat sabem que “la bellesa està en l’interior”, valorar a les persones i a nosaltres mateixos segons criteris que molt sovint no ho tenen gaire en compte.
– Pensar que la gent que no ha nascut aquí no té els mateixos drets que nosaltres
– No implicar-nos (en política, a l’associació de veïns, o de pares, o al sindicat) perquè tenim molta feina.
– No treballar el màxim de bé que podem.
– No ser sincers per tal d’agradar als altres.
N'hi ha mil més, que cadascú pensi en la seva.
La temptació no és exclusiva de cap opció religiosa i és una creu que comparteix tothom que intenta dur una vida coherent amb uns ideals, siguin quins siguin. I fa patir molt. Ara reflexionant tot el que he escrit, i amb la partitura a la mà, penso que potser no és tan mala pensada posar un acord tan inestable perquè precisament la temptació és un moment de màxima inestabilitat: ens fa trontollar, ens sacseja, ens violenta.
Per això els cristians demanem en el parenostre que el Senyor ens ajudi a no caure-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada