Els privilegis dels treballadors

Ahir vaig llegir una notícia que em va indignar: TMB vol estalviar, res a dir. Però resulta que té, agafeu-vos, 300 membres a la cúpula directiva, que es reparteixen 26 milions d’Euros a l’any, un 15 % de les nòmines totals. Ara volen estalviar 56 milions, i ho faran apujant el preu del transport i acomiadant personal, però amigo, els directius no entren al conveni, i continuaran cobrant la burrada que cobren.

Podeu llegir la notícia complerta aquí.

Vaig pensar que hauria d’escriure un post, sobre com ens estan prenent el pèl, i com és possible que no hi hagi una revolució.

El dia va anar avançant, i ja pel vespre, tornant a casa en cotxe, vaig posar la ràdio. Eren quarts de deu del vespre, i em penso que escoltava Rac 1. Hi havia uns tertulians parlant amb un sindicalista dels funcionaris de presons. Em vaig quedar molt parada de com el tractaven, ratllant la mala educació, interrompent-lo constantment i fent servir la seva indubtable superioritat numèrica i dialèctica. Vaig canviar d’emissora perquè m’estava posant negra, i amb una emissora de música vaig fer tot el viatge deixant lliscar els Kilòmetres sobre sons agradables.

Però arribant a Mataró, ja a quarts d’onze, vaig canviar a Catalunya Ràdio, i hi havia el Joan Barril, que per cert m’agrada molt. Total, que estava parlant del mateix, de les protestes dels funcionaris de presons, i amb els mateixos termes.

Deia més o menys, que demanen mantenir els privilegis que fins ara tenien, o sigui, no us ho perdeu, setze dies més de vacances a l’any per compensar els dies festius que els toca treballar.

I ho va reblar amb quelcom semblant a “és que tenen moltes vacances, aquests funcionaris!”

I aquí ja em vaig posar com una moto.

No conec a cap funcionari de presó, però se del cert que ningú que no ho hagi viscut sap el que deu ser la seva feina: la gent amb la que treballa, les condicions duríssimes que tenen, i tot el que es troben. I no parlo només de logística, sinó de capital humà, de com ha de ser emocionalment, treballar amb presos, i lo difícil que deu ser fer-ho bé, i de lo important que és que la gent que hi treballa ho faci a gust. Em van recordar l’Esperanza Aguirre, que va dir que els bombers tenen molta cara perquè no treballen cada dia (flipa!). Però és un discurs que cada vegada repeteix més la gent. Està ben vist, per exemple, criticar els professors de secundària, i no sabeu la quantitat de gent que m’ha retret durant aquest Nadal els dies que tinc de vacances. M’agradaria que treballessin una setmana, només una setmaneta normal, i que després m’ho vinguessin a dir. I dic secundària perquè és el que més conec, però a primària també Déu n’hi do el que es troben.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’ús absolutament capciós del mot “privilegi”.

Ara resulta que els drets dels treballadors són privilegis! I aquí ens l’han colat doblada, nois.

Perquè si acceptem que als nostres drets els diguin ara “privilegis”, estem permetent que algun dia ens diguin que som privilegiats per tenir un sou digne, o per poder descansar els caps de setmana, o per poder posar-nos malalts sense que ens acomiadin.

No és cap privilegi, tenir unes bones condicions de treball. És un dret que ens hem guanyat a pols, no ja nosaltres, sinó els nostres avis i pares, amb anys de lluita i sacrificis, i que ara no podem deixar-nos arrabassar mansament per curar una crisi que no hem provocat nosaltres.

Se que tinc sort de tenir feina, tal i com està el món. També se que no sóc culpable que els altres no en tinguin, i de la mateixa manera que participaré en totes les mobilitzacions que trobi que són necessàries per a altres companys treballadors, no permeto que em diguin que sóc una privilegiada perquè tinc alguns drets.