Adolescent ferit, enrabiat contra mi,
contra els altres, contra el món. Renegues. Dónes un cop de puny a
la paret, crides, els ulls se t'humitegen i te'n vas irat abans que
la professora et vegi plorar.
I jo em quedo a la meva aula, amb mil
arguments que tu no pots entendre perquè la teva rabia et fa
impermeable a cap consideració.
Pobre adolescent escalabrat. Com
pateixes, com m'agradaria trencar la teva closca i arribar a aquest
punt net que el fons de tes pupil·les algunes vegades, poques,
deixen endevinar. Com voldria que entenguessis que ser així amb tu
és el millor regal que et puc fer. Que si actués d'una altra
manera, t'estaria traint i a la llarga et faria molt més mal. Que no
és res personal. Que no et “tinc mania”. Que confio en què
d'aquí uns quants anys, menys dels que et penses, si encara em
recordes, ho faràs sense ressentiment.
Potser algun dia te'n penediràs
d'haver estat tan maleducat. Si aquest dia arriba (i espero que ho
faci) vull que sàpigues que no estic enfadada amb tu, que no et
guardo rancúnia, que sóc conscient que la meva feina porta aquesta
lletra petita: ser a vegades la roca contra la qual la vostra
infantesa s'estavella una i altra vegada, fins que germina l'adult
que sereu.
3 comentaris:
Maria, que bonic el que dius. Et comprenc molt bé perquè sóc catequista i m'he trobat en casos semblants. I els arribes a estimar tant que a vegades no pots deixar-los passar segons quines coses. I com bé dius algun dia i pensaran i ens ho agrairan. Parant aquests cops com una roca els ajudem a créixer.
Una abraçada. Mar
Com la ''lien'' els teus alumnes no?
Mar, moltes gràcies. Amdigarcia. Bé, alguns la lien, altres no. Treballar amb adolescents és duríssim, molt sovint et sents molt incompresa, exprimida i bastant saturada. Però també és molt enriquidor.
Publica un comentari a l'entrada