Avui anàvem amb la família passejant pel centre de Mataró, i un estrèpit a la plaça de l'ajuntament ens ha cridat l'atenció: eren els armats, que feien una... com en diria? Performance?
No voldria ferir cap sensibilitat, i vull que consti que tot el que escric ho faig des del més profund respecte, però en serio que m'agradaria que algú m'expliqués on és la gràcia dels armats, perquè no l'acabo de veure.
O sigui, un grup enorme d'homes, algun bastant granadet, que es disfressa de soldat romà i es posa a desfilar. En sandàlies, ensenyant els genolls peluts, amb escut i llança, i mirada fixa a l'infinit.
Que no tenen cap altra feina?
A mi és que tot el militar em fa una mica d'al·lèrgia (i que consti que sóc néta de militar, eh?)No li trobo el folklore, em sembla una apologia del militarisme. No se, feien tots una cara tota greu i digna, movent-se al ritme dels tambors. Quina exaltació de l'imperi. De la imposició. De la força militar.
Lo bo és que segurament algun d'aquells xicots que desfilaven avui tan orgullosos van ser, en el seu dia, objectors de consciència del servei militar.
No hi he vist cap dona. Suposo que és per una qüestió de fidelitat a la època, tot i que n'hi havia un dels que manava que portava unes grenyes que no se si són gaire fidels.
Ells s'auto-anomenen soldats romans de la pau, i aquí si que ja tremolo. Soldat i pau no m'ha semblat mai dos mots que vagin gaire bé junts, i menys si qui ho diu és o pretén ser soldat d'un gran imperi que ha sotmès a gairebé tot el món.
Ai no se.
Potser des de dalt un balcó la coreografia era digna de veure, amb tant llautó i escombreta pel cap. De veritat que amb la de feina que hi ha pel món hi ha un grup tan nombrós d'homes que perden hores a desfilar i obeir ordres perquè sí? En homenatge a un exercit d'un imperi que ens va conquerir fa dos mil anys?
Repeteixo que no li veig la gràcia. Algú m'ho pot explicar?
8 comentaris:
Maria,
Algunes coses a la babalà:
1. Sí que és una performance. Enmig d'una tarda 'normal' de dissabte,plena de gent amb el xip de comprar, de cop uns homes disfressats (sí, no són els guapos d'un peplum) capgiren la teva atenció.
2. Els seus timbals, els seus cops de llança, la seva formació... anuncien la mort, aquesta idea desterrada del nostre món de comoditats i rialles. La mort (i ressurecció) de Jesús. De fet, no executada ben bé pels romans, però sí 'administrada' per ells. I causant del martiri dels primers cristians.
3. És un element de cultura popular que perviu del nostre Barroc, és a dir, del temps dels simulacres i les dobles intencions, dels temps del ressorgiment de la fe del carboner, plàstica, pedagògica, carnal. Ens avergonyeix massa el Barroc, als catalans, però d'ell en sorgeixen manifestacions curiosíssimes de la fe popular.
4. Treu -com es veu- els nostre sprejudicis a la llum. Ara ens fa pensar en els exèrcits (un altre dels silencis catalans... volem que els exèrcits els facin els altres i gaudim de la pau fent veure que no tenim exèrcit). Ara ens fa pensar en els romans i l0Imperi (i oblidem que som cristians justament perquè fórem romanitzats, o que avançàrem en la civilització -el dret, l'arquitectura, l'urbanisme, la pax...), etc...
5. Agermana. De què tants assaigs, dinars, reunions, desfilades? D'acord, l'estètica pot ser compartida o no. penso en els grups de Harley o d'excursionistes. Tema dona tens raó... passa com al futbol, oi?
Bona nit!
Moltes gràcies Ramon, realment ho expliques bé.
Però no deixo de pensar que és com si un grup de jueus es disfressessin de nazis, no? O sigui, per cel·lebrar la mort de Jesús ens disfressem de soldats romans?
ein... no em quadra.
A mi tampoc no em quadra gens ni mica aquests tipus de folklore. Perquè no deixa de ser un folklore desfasat i sense sentit. M'apunto molt més als teus arguments, maria, que a les explicacions molt ben intencionades -però gens compartides- del Ramon. Les tradicions no s'han de mantenir totes, ni per sempre. S'ha de veure si val la pena conservar-les o no; si tenen sentit o ja l'han perdut del tot.
Una abraçada
- Maria
Crec que els romans ens van portar moltes coses positives, infinitament més que els nazis. Dit això, insisteixo que és una recreació barroca, amb totes les ambigüitats que conté aquest corrent. Més o menys com els moros i cristians. O més o menys com Els Pastorets, on el mal cru hi és representat i no per això és una apologia del mal.
- Jaume,
"Les tradicions maten l'origen de les coses", diu Husserl. Compte, sí; de tota manera, la iconofília barroca és també una possible via d'entrada a la història real del Fill de l'Home. Els humans comprenem millor la realitat a través d'analogies, històries, imatges. No és la realitat, però sí la manera d'entrar-hi. No sé on és el problema.
Molt bona entrada, si senyor ! he tingut un dia molt dur (doncs hem tornat a la "carga hospitalària") però noia m'has fet riure de bon grat!. A part de que he descobert un altre detall que ens apropa, que és que jo també sóc neta d' un militar. Bé al que anàvem, per a mi aquest grup de romans que acostuma a desfilar abans de Setmana Santa sempre m'ha recordat a un grupet d' homes orgullosos d' ensenyar pit i cuixa que virilment desfilen la lluentor de les seves disfresses. Podríem proposar un "anti-grup" de dones... no sé un grup de romanes poderoses o un altre grup de prostitutes... bé és l' únic que surt en "les pelis" suposo que de "gigolos" en aquella època també n'hi deuria haver, però com sempre la història només s' encarrega de "rememorar" al mascle viril de pel en pit i cama... sense ànims d' ofendre... però no deixa de ser graciós, oi?
M' agraden aquestes crítiques respectuoses i divertides, aquest fer-se preguntes més enllà de perquè és una tradició. Les explicacions d´en Ramon, ben dites i escrites, malgrat la seva coherència no m´acaben de convèncer.Combrego més amb el teu pensar.
Perdoneu que em posi en aquesta "discussió" (o xerrada crítica). No sé com és el cas de Mataró, però al meu poble (Sant Vicenç dels Horts) els armats formen part de la representació de l'Auto Sacramental que es fa durant la Setmana Santa (que és la representació dels últims dies de Jesús fins que ressucita). Aquí és una figura que té moltíssima tradició i ens estimem molt tots... mai m'havia parat a pensar en aquest simbolisme que dius, Maria (i penso que en part tens raó). Així doncs, són part de la història, de l'espectacle, i per ells és una activitat com una altra, com aquell que fa castells o està en una colla de diables, van a trobades i coses així. És curiós, perquè els que fan d'armats no te'ls trobes a tots a l'església ni a les celebracions importants, però s'impliquen i viuen la Setmana Santa.
Ai, trobo que l'altre comentari ha quedat una mica pam! (vull dir com brusc) No era la meva intenció jejeje Només volia explicar el cas del meu poble per mostrar una altre punt de vista.
Publica un comentari a l'entrada