Avui, però, us parlaré de darreres paraules de gent que jo coneixia.
Fa temps vaig aguantar una dona mentre feia el seu darrer alè. Us en vaig parlar aquí.
Recordo el darrer que va dir: "podria morir avui mateix".
No se si ho deia en broma o en serio, però el cert és que acabava de dir-ho i va tancar els ulls per sempre més.
El meu padrí Guillem, el pare de ma mare, va morir d'un atac de cor. Els que eren al seu costat van sentir que deia "no puc!" però el darrer que va fer... va ser cridar a la seva mare. Potser la veia, en aquells moments, qui sap.
Quan la meva padrina Maria va morir ja feia mesos que no parlava. Diria que una de les darreres coses que va dir va ser adreçada al meu fill Miquel, en aquell moment un bebé preciós. Ella se'l mirava i va dir "quina monada... no té defecte!" No recordo haver-li sentit dir res més, però des de la boira de l'Alzheimer, quan ja no articulava paraula, ens mirava amb expressió enamorada. Tinc la seva mirada fonda i profunda clavada al cor. Els seus ulls petits que no volien ser derrotats em miraven tan plens d'amor que encara ara se'm fa un nus a la gola quan hi penso.
I el seu marit, el meu padrí, era tot un caràcter. Un home amb un sentit de l'humor bastant sorneguer.
Era ja depenent en tot. Ma mare li donava el sopar i el ficava al llit, i després, cap a les 12, li donava la darrera pastilla.
Aquella nit, però, la pastilla li va donar ma germana, i no sabem si això el va fer despistar més i es pensava que li tocava sopar quan només tocava la pastilla, o que va tenir el seu darrer moment de gran lucidesa, després, repassant el darrer que va dir, pensem que parlava de la pastilla, però potser es referia a tota la vida en general.
Quan ma germana li va donar la pastilla li va dir
- "Això és tot?"
- Si- li va respondre n'Antònia tota estranyada.
I ell es va encongir d'espatlles i li va dir
- "Ha estat magre, això!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada