Divendres passat, sortint de classe de violí, en Miquel i jo ens vam trobar amb la processó de la Mare de Deu dels Dolors. En Miquel no havia vist mai cap processó, i es va quedar embadalit mirant com treien el pas de Santa Maria. Amb aquesta inquietud que té, en un tres i no res ens vam trobar, no se com, mirant-ho des de primera fila, amb ell amb els ulls com plats.
Vam tenir una conversa la mar d'interessant, que va anar més o menys així:
- Perquè treuen aquest maniquí?
- No és un maniquí- li responc jo ràpidament abans que les iaies del costat li saltéssin a la jugular- és una imatge de la Mare de Deu dels dolors
- I perquè treuen la imatgedelamaredeDeudelsdolors?- El Miquel es pensava que es deia així, tot un nom; "imatgedelamaredeDeudelsdolors"
- Perquè avui és un dia que ens recordem de la verge, que va estar molt trista quan es va morir el seu fill
- No va morir! - salta ell- Que després va ressuscitar!
Ho deia amb un regust de "estic dient una cosa tan obvia, com és que ningú ho ha pensat abans?", que mi em va entendrir.
- Si, però això la verge no ho sabia i estava molt trista.
- Però després va ressuscitar, no?
- Si, al cap de tres dies
- Doncs això és com una injecció: fa mal però es passa. Que no confiava en Jesús, la seva mare?
- Home, suposo que si- Aquí a mi se m'acabaven els arguments, i les iaies estaven dubtant entre bavejar o fer-lo prendre per heretge
- Si al final no estava mort, perquè es va posar trista la mare?
- Perquè no sabia que ressuscitaria.
- Vaja, que no s'ho creia.
Aquí gràcies a Deu van començar a tocar les trompetes i la criatureta es va distreure, perquè ja no sabia què dir-li.
1 comentari:
Quantes coses que podrà observar...i preguntar....aquests dies oi, en Miquel? Quines ocasions més maques per poder-lo educar, no creus? Aquests dies estic llegint un llibret del teòleg en Francesc Torralba que es titul·la "Ah, sí?" - com parlar de Déu als infants. I m'agrada molt.
Que passeu uns bons dies.
Publica un comentari a l'entrada