Pasqua (2)

Sóc radicalment optimista. Aquesta actitud vital, que té un tant per cent de temperament i un altre de treball personal tampoc no és que canviï les coses, però si que és veritat que les fa molt més fàcils.
I a més de ser optimista, ves per on, sóc cristiana. I això és com una doble sessió d'optimisme: no em negareu que aquesta tossuderia de vetllar la nit fosca esperant l'albada no deixa de ser una gran dosis d'optimisme.
Confiar en la resurrecció, de debò, creure-s'ho acceptar-ho.
Perquè a vegades, la resurrecció no és com nosaltres volíem, sinó com és. Després de la nit fosca sempre torna a sortir el sol, després d'etapes dures de la vida ens sortim havent-ne après molt, i cal estimar el camí que ens ha dut on som, el que som malgrat ens sorprengui, i alguns cops ens costi reconèixer-nos.
Perquè a vegades aquestes crisis ens porten a llocs on no volíem. Però cal acceptar-ho. Acceptar les resurreccions que Deu ha pensat per a nosaltres. Que a vegades no coincideixen fil per randa amb els nostres plans.
Així és la vida.
Divendres passat va fer un xàfec brutal a Mataró. Després va sortir un enorme arc de sant Martí, que en alguns moments fou doble, i jo vaig pensar que també és un símbol de pasqua.
No vaig poder fotografiar-lo tot, la meva càmera no té gran angular. Però aquí us en deixo un trosset de la pasqua de ressurrecció que es vivia divendres passat des del balcó de casa.