El que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga un buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar.
Pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad
Silvio Rodríguez, canción de las sillas.
Estic immersa en aquests versos. En pensar que els projectes han valgut la pena. En que el preu que es paga per les il·lusions són les decepcions, però que val la pena il·lusionar-se. Que val la pena arriscar-se. Que la única manera de nedar és mullar-se.
I que la vida tossuda sempre tira endavant. I que té sentit, malgrat tot. Hi ha un sentit.
4 comentaris:
A vegades ens "matxaquem" amb la famosa frase "donar sentit a la vida"... que pretenciosos som, no? la Vida té sentit per ella mateixa, crec jo. Jesús la viu tant que Ell mateix "és" la vida (aquí caldria fer matisasions teològiques però crec que ja s'entén). att
Maria:
M'agrada anar de tant en tant a "Ikea"(i no es propaganda...). Allà veig molt de jovent mirant i mirant, escollint, comparant, dialogant...per donar contingut a les seves il·lusions de "vida" a la seva llar. Per poder millorar, per poder rectificar per poder emplenar...
A mi em fa pensar si em cal millorar, rectificar, emplenar...la meva vida, segons el que crec que és el projecte de Déu en la meva exitència...
Una abraçada...per compartir el camí amb mi.
Manel
No totes les il·lusions acaben en decepció. Val la pena il·lusionar-se i tirar endavant amb il·lusió, i confiar en les sorpreses (i saber dur amb tranquilitat els desenganys).
"el preu que es paga per les il·lusions són les decepcions", això sona bé, però no crec que sigui del tot cert. I t'ho demostro amb mil i un exemples del teu mateix blog (els fills, les flors, la música, Mallorca...)
Eloi: precisament és el que estic treballant aquests dies: que el sentit de la vida és la vida en ella mateixa. Que la utilitat, la productivitat, són accessòries. Que en la bellesa de les roselles hi ha inclosa la seva condició d'efímeres.
Manel: una abraçada a tu també, en el camí, en la cerca.
Vladimir: potser no em vaig expressar bé. El que volia dir és que moltes vegades deixem d'il·lusionar-nos per la por a decebren's (típic: la gent que quan s'enamora intenta nedar i guardar la roba) i que aposto per una cosa totalment contrària: fer-nos vulnerables, lliurar-nos al màxim, parar l'altra galta. Malgrat sapiguem que és probable la desilusió, és la única manera d'assaborir la vida al màxim.
Publica un comentari a l'entrada