Quan els mariners cauen a l'aigua saben que mentre esperen el rescat han d'encarar les onades d'una en una. No atabalar-se veient el mar inhòspit i sentint-se diminuts i perduts. Preocupar-se a cada moment de sobreviure a la següent onada. I després en vindrà una altra, però en això més val no pensar-hi. Concentrar-se només en la propera. Mirar-la com si fos la única. De fet és la única que importa en aquell moment, és el repte que tenim més a ma.
Penso en tu. No t'atabalis veient la immensitat del mar, pensant tot el que deixes, el teu repte és passar un dia més sense ella. Amb aquesta soledat tan gran que els que estan a prop teu no poden ni albirar.
Passa una altra onada. Un altre dia, sense mirar enrera.
Poc a poc t'acostumaràs al suau balanceig. Van passant les hores, els dies, les setmanes. I fas crosta.
Deixa't lliscar. Estima el teu mar.
3 comentaris:
M'ha agradat aquest escrit; és una bona filosofia devant la vida. Dóna pau davant les problemàtiques de la vida. Ho tindré en compta.
Gràcies, noia.
Josep Lluís
Gràcies pel teu comentari, Josep Lluís. Les ones sempre hi seran. Cal encarar-les amb serenor.
Publica un comentari a l'entrada