Tots recordem què fèiem fa quatre anys. Com vàrem assabentar-nos dels atemptats de Madrid. Tots recordem la incredulitat, la pena, la ràbia.
Jo recordo la ràdio encesa a la sala de professors. Tots amb cara d'espantats. A l'hora del pati la cridòria dels nens em semblava obscena. Els volia fer callar.
Al bar tothom callava. Ningú gosava tancar la tele.
El meu fill Mateu estava en aquells moments a punt de fer un any. No caminava encara. Si jo hagués agafat algun d'aquells trens, segurament en Mateu no em recordaria, i amb prou feines en Miquel, que tenia tres anys acabats de fer.
Penso en els que van morir. I en els que van quedar, i han de viure amb el ferro roent de l'absència dels estimats.
Un record d'aquells dies durs. Una pregària. Per les vides trencades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada