Sentir-se marciana

Tenia unes hores perdudes a un poble de l'interior de Catalunya, i vaig buscar l'església, per intentar anar a missa. L'església estava en obres i hi havia un rètol que deia que les misses es farien al Foment parroquial. Enlloc deia on era el Foment parroquial, ni l'horari de les misses. Vaig preguntar a un senyor que passava pel carrer i va obrir els ulls com plats, com estranyat que algú no sabés on era el Foment Parroquial.
Quan ho vaig trobar vaig sentir una veu amplificada i vaig suposar que estaven a la homilia. Bé, almenys entraré ni que sigui a sentir acabar la missa, vaig pensar.
No era una homilia, sinó una conferència quaresmal sobre el pecat, el perdó i la penitència.
El Foment estava força buit, i jo era, de molt, la única persona menor de 70 anys. Els altres assistents a la conferència em miraven com si fos marciana. Cap feligrès em va somriure o va fer un petit gest d'acolliment. En la seva cara demostraven l'estranyesa que els feia la meva presència, i jo em preguntava, amb aquella actitud, com podia alguna persona nova acostar-se sense sentir-se observada, jutjada.
Quan es va acabar la conferència vaig anar a buscar un guió. El mossèn em va dir "tu no ets d'aquí, oi?" I jo vaig contestar-li "no, sóc de Mataró". Aquí es va acabar la conversa. No em va preguntar què hi feia allà, si necessitava alguna cosa, si hi tornaria, etc.

Després, al vespre, pensava en tot això. Recordava una vegada que havíem volgut anar a missa a Sant Honorat, a Mallorca, i ho havíem deixat per impossible: ni trucant, ni buscant per Internet, ni a la porta de Sant Honorat, havíem aconseguit saber a quina hora era la missa.

Em desanima bastant, ser la única menor de 70 anys a molts llocs eclesials. Penso que ens falta màrqueting, perquè el missatge de l'evangeli és prou atractiu i corprenedor perquè sigui atractiu per a gent de totes les edats.
Potser ens cal tenir cura dels que "passaven per allà". Les felices casualitats que fan que algú despistat, potser per curiositat, avorriment, o perquè passa un mal moment, entri a la parròquia. En tenim cura? Té informació dels serveis que ofereix la parròquia, les hores de missa, els grups d'oració, de revisió de vida, de voluntariat? El mossèn se li acosta somrient o l'ha d'anar a buscar a la sagristia i sent com si estés a l'habitació privada d'algú? És trist que si algú entra a l'església per casualitat, tingui la impressió que com que no és del clan, com que no va a missa habitualment, no hi encaixa. És trist també que s'hagi de fer un esforç per saber on és la missa, o a quina hora.

És fàcil queixar-se que les esglésies estan buides, però potser cal pensar com es sent la gent que hi va un dia solt, si es sent acollida, si es troba amb un ambient hermètic, si la comunitat que es troba és portadora de la bona notícia o és només un grup passiu que mira amb por al nouvingut.