Vam estar juntes el primers anys de la nostra vida, els que diuen que són els més importants. Vam florir a l'adolescència juntes. Les primeres lletres, els jocs en aquell pati que ens semblava enorme, excursions en autobusos vetustos, la pista d'atletisme amb les valles inexpugnables, equacions amb el Sr Alarcon, aquell uniforme que feia tan fret a l'hivern i que a l'estiu picava tant, i que a més tenia aquell botó que quan arribavem a la pubertat semblava esclatar, lluitant amb els nostres pits.
Vam aprendre, les unes de les altres. La madre Honorata, amb aquells ulls tan blancs i la pell tan negra, i la Lucía, que era una monja tan marxosa que no ens semblava monja, i la Rufina, una directora que li va tocar el difícil paper de tancar l'escola i la nostra infantesa.
Quan vam acabar cada una va anar més o menys pel seu camí. El dia del sopar vam fer recompte: una viu a Betlem, dues a Itàlia, en tenim també a Estats Units, Andalusia, Galicia, Mallorca, i n'hi havia una a la Índia i una altra a Xina.
La vida ens ha anat portant, amb més o menys fortuna, però m'agrada que malgrat els anys passats, siguem capaces de trobar-nos, riure, i compartir una bona estona.
Una abraçada a totes, gràcies per créixer amb mi.
14 comentaris:
Quina guapada nena , ets una pasada, m'has fet plorar però d'emoció , es guapisim que despres de tants anys continuem aixins.
No vaig poder anar al sopar però us recordo moltissim i em fa molta il-lusió veure aquestes fotos i aquesta unió.
Moltes gràcies per tot. M'ha agradat molt i sobretot la teva visió en positiu de tot.
contineu sent les "pijes de les Capes" je, je, je
una de Sant Josep.
P.D. amb els anys us he conegut a unes quantes i potser ...potser no sou tan pijes com jo creia, però només potser, eh?
Maria, és genial. En unes linies has sigut capaç de resumir quasi cinc hores posar-nos al dia i de recordar els vells temps.
Molts petons i fins aviat
Rosa
Com aixi jo no hi surt?
No se si ho he entés malament però, m'ha semblat que la majoria de dones del grup son monges.
Dolors, Montse i Rosa Mª: Gràcies... Fèiem un bon equip, oi?
Marcos:Estic parlant d'una escola "de señoritas". No hi havia lloc per bordegassos com tu... ;-)
Lulu... Així que tu eres de St Josep? bé, no t'ho tindré en compte....
Silveri, doncs això, estava parlant d'un sopar d'ex-alumnes de l'escola on vaig anar, que era, efectivament, una escola de monges. Però cap de les presents al sopar s'ha fet monja.
Maria! era broma evidentmoint.
M'agrada s'historia que acompanya aquestes fotografies.
S'en fa un nus a la gola nomes de pensar tot el que vam fer aquells anys, en recordar-ho me n'ha dono que ens ho vam passar molt i molt be; encara que estiguessim sota la vigilancia de les monges, feiem realment el que voliem, cada dia era una aventura diferent.
Estic molt contenta d'haver viscut aquesta experiencia amb totes vosaltres.
M'ha agradat molt aquesta idea de penjar-ho al blog. És la primera vegada que veig realment com va això dels blogs. A partir d'ara ja t'aniré seguint.
Discrepo una mica del comentari de la Marta. Vam ser moltes les que no ens ho vam passar tan bé. Però el millor de tot és reconliciar-se amb el passat i tornar a ser amigues amb les que ja ho erem i noves amigues amb les que no.
Montse G.
Té raó amb el que diu la Montse de que “el millor de tot és reconciliar-se amb el passat”, però en a mi em fa molta mandra... Encara no he anat a cap sopar perquè sempre m’ha quedat el regust de la crueltat que hi havia a la nostre classe, i el més sorprenent és que un cop fora he experimentat que a moltes els ha costat molt madurar, vull dir que si s’ enfotien de tu quan tenies 12 anys, si te les trobaves després al cap d’ un temps amb 16 anys, seguien amb la mateixa estupidesa infantil . Ben bé és cert el que diuen que amb els companys d’ escola, el temps entremig no passa, sempre t’ enrecordes i fas referència al temps viscut.
I ara ... que ja han passat 24 llargs anys... personalment, per a mi anar a un sopar d’ aquests seria com presentar-me davant d’ un “ tribunal” , a on em preguntarien i entre tots analitzarien si la meva existència actual es situa en la balança dels guanyadors o dels perdedors. I ai!! Déu meu si per mala sort despertés l’ enveja d’ algú ( reacció del tot humana i bastant comú ) potser acabaria amb la cara a dins dels postres. Quina por !!!. I llavors també et preguntes: , vols dir que val la pena anar a “ lidiar” una batalla com aquesta ? si quasi no tens temps pels veritables amics els quals sempre t’han estimat incondicionalment.
És trist però de bons records en guardo molts pocs. Potser si algun dia m’ aixeco i arribo a ser poc coherent amb mi mateixa, potser llavors vindré...
Anònima:
Recordes el "mote" que tenia jo?
Encara el recordo. Encara em salta en moments que estic desprevinguda. I suposo que la terrible inseguretat que arrossego té a veure amb no saber mai si algú voldrà seure amb mi a l'autobús.
Hi ha gent que em va fer molt mal, és cert. Però saps? Crec que he estat capaç de perdonar-les, perquè si no ho hagués fet encara m'estarien fent mal.
A lo millor et contesto en algun altre post.
Hola Maria, no estaria gens malament que en un altre post parléssim de com molts valoren el seu “èxit personal” comparant-lo amb la vida dels dames. No has sentit mai aquella frase de : “quina sort que tinc de no estar en la situació del veí ! “. Amb el poc que costa “ajudar “ sense demanar res a canvi. Veus, sempre crec que una cosa si que vaig aprendre a “ les capes” i és a ser cada vegada més tolerant i a oferir una mà quan a algú li fa falta.
Diumenge vaig estar parlant amb dues amigues i que havien anat a "Les Capes"...quina gràcia em va fer. Tothom en té records uns més bons que altres.
Fins una altra ocasió
Publica un comentari a l'entrada