"Parla de l'alegria amb serenitat, i de la tristesa amb esperança"
Ho va dir fa uns quinze anys Benet Casablancas en una classe, no recordo si era d'Estètica o de Formes musicals, al conservatori de Badalona.
Es referia a l'aspecte emotiu de la música. Però a mi, que sóc tan emocional, m'ha anat sempre molt bé recordar aquesta frase. Va dir que era de Shakespeare, però com que no se la cita concreta, ho deixo aquí.
Moltes vegades els professors no sospiten la petjada tan profunda que deixen als alumnes.
5 comentaris:
Els professors... i las blocaires!
Maria...la trobo molt encertada aquesta frase..
A mi em costava de parlar de coses tristes dels altres i no sabia per què...quan eren coses tristes meves...ja hi posava esperança, però quan en parlava amb els altres no em sortia de parlar-ne esperançadorament. Mercès
Francesc, gràcies.
Manel, potser el que passa quan parlem de "coses tristes dels altres" és que ens fa por treure ferro a l'assumpte,no? És terrible quan estàs malament i algú et diu "bé, no n'hi ha per tant!" I ho fan per animar-te, pobres, però no ho aconsegueixen. És difícil trobar l'equilibri.
Darrerament he après que la millor manera d'atenuar la tristesa és integrar-la. No serveix de res dissimular-la ni voler fer-la fora, perquè no marxarà d'entrada.
Un cop la sentim, només podem reconèixer-la i deixar que s'esgoti o es transformi, que aquí està el punt d'esperança.
Aquesta experiència és la que comparteixo amb algú que està trist.
Bona frase si senyor, maria tens tota la raó i d'aquesta frase se'n pot derivar tot el que s'anomena "inteligencia emocional" i es que no hi ha res com no perdre els papers!!
salut!
Publica un comentari a l'entrada