En Pere va somniar que em moria

La primera vegada que vaig anar a veure'l a l'hospital no vam parlar de la seva malaltia, tot i que el fantasma, la paraula prohibida, surava espesa en l'ambient. Em va dir que havia somniat que jo moria. Jo acabava de tornar de Croàcia, i li vaig dir que era veritat: que havia mort una Maria en aquell viatge, i que una altre estava naixent. Va somriure i em va preguntar si eren forts els dolors de part. A mi se'm van humitejar els ulls. M'havien passat massa coses intenses en massa poc temps.
Li van donar l'alta, i després va anar entrant i sortint de l'hospital.
Les darreres vegades que el vaig anar a veure estava a l'hospital de St. Jaume i Sta Magdalena per malalts terminals.
Quan el vaig veure allà vaig recordar les paraules del salm "les meves mans i els meus peus han foradat, puc comptar tots els meus ossos". Estava absolutament demacrat. De sobte semblava que els ulls i les dents se li havien tornat enormes. Era que tenia la cara absolutament xuclada.
I va ser el primer cop que m'ho va dir: "Maria, tinc Sida, tinc Sida!", i ho deia furtivament, com si fos un secret terrible, com si ho acabés de saber, com si tingués por que me n'anés espaordida.
Ja ho se, li vaig dir, i li vaig estrènyer la mà. Em va donar per pensar que això de la Sida és terrible, perquè t'arriba la mort per l'amor. I ell em va dir que estava morint, i jo li vaig dir que mentre jo visqués ell no moriria, i que estava pregant per ell.
El darrer dia que el vaig anar a veure estava son pare amb ell. Amb prou feines podia parlar. Li van portar el dinar en aquell moment -cuixa de pollastre- I son pare em va demanar que li donés jo, "porque a las mujeres se os da mejor"
Pobre home, maldestre i impotent veient el fill morir.
No volia menjar, però l'infermera em va dir que li obligués. I a mi em va semblar una humiliació terrible, obligar a menjar a un moribund. Vaig negociar amb ell, menjaràs una mica de patata i trencaré el pollastre i semblarà que n'has menjat.
I em va mirar i em va dir, amb un fil de veu " tu sempre tan femenina" i a mi em va sorprendre molt que em digués això, perquè no m’imaginava que el Pere m’hagués mirat mai d’aquella manera. Tampoc no tenia consciència, en aquell moment, de la meva feminitat, això m’ho he anat treballant amb l’edat, però als vint i pocs era com les flors del camp, inconscient de la bellesa i la malvestat que poden provocar.

Quan em vaig acomiadar d’ell em va picar l’ullet i em va tirar un petó. Em va costar entendre el gest, perquè tot ho feia molt lent. Era la darrera vegada que el veuria, ho sospitava ja, cada dia podia ser l’últim, i això era esgotador. Vaig pensar que si era el final estava bé que m’hagués dit adéu d’aquella manera.

El matí del funeral el recordava explicant-me les dominants secundàries al tren camí del conservatori. I també vaig recordar que havia somniat que jo havia mort. Una part de mi, de fet, va morir amb ell.

Fa mal, veure que la vida segueix, que poc a poc tornem a la vida quotidiana, i les primaveres ens van acaronant, i ens enamorem i ens neixen fills i ens anem fent grans i hi ha gent que ja no hi és. Sabeu, he estat buscant a Google alguna imatge, algun record. He posat "Pere Mariano, Tenor". I no surt res. Com si no hagués existit. Va morir abans del boom d'internet, i no va tenir mai mòbil, ni mails, ni res del que ara és tan corrent. No surt a Internet, i quan els que el vam conèixer l'oblidem, ell haurà mort definitivament. La vida ha continua sense ell. I la seva empremta es va esborrant com el fràgil castell d'arena amb cada besada de mar.

El Pere va somniar que jo havia mort. Ara ell és mort i algunes vegades, poques, el penso, quan veig el terra mullat els dies de pluja.

A l’enterrament mossèn Colomer va parlar de la cerca constant de la bellesa que havia portat el Pere durant tota la seva vida. Van cantar cançons tristes. Jo prefereixo recordar-lo cantant l’ària del mariner, del Dido i Aeneas de Purcell. Dient als mariners que llevessin àncores, que era hora de marxar.