... i tot és primavera

El mallorquí és una manera de xerrar molt poètica. Per exemple, en l’ús dels passius: no vaig, sinó “som anada” (sovint la vida és així, oi? Som anats)
Un altre exemple: aquest estiu una dona, sense cap pretensió literària, (de fet és gairebé analfabeta) per dir que sempre té molta set, em va dir: “som un clot d’arena, no qued mai assaciada”
(Quants escriptors desesperats buscaran metàfores ardents que a aquesta bona dona li surten espontàniament?)
A Mallorca, doncs, parlem poèticament. I a la tardor li’n diem primavera d’hivern. I m’agrada aquest concepte de primavera d’hivern, perquè li nega a la tardor les connotacions tristes que molts li donen.
Per exemple el rètol de la fira de tardor de l’Ajuntament de Mataró, que és trist: uns ulls femenins, amb un aire vagament plorós, miren en sentit descendent.
Quina pena. Quin enyorament d’aquella poesia, d’aquella llum de Mallorca! Perquè a Mallorca la primavera d’hivern, és, com la primavera d’estiu, un esclat de colors, d’horabaixes amb postes de sol apoteòsiques, de tebiors que conviden encara a la platja (ens vam banyar a mitjans d’octubre amb un sol espetegant i en una cala buida)
Tardor augura un ambient que decau, tardes tristes, primavera ens promet esdevenidor.
I si finalment, com sembla que passarà, la tardor guanya a la primavera d’hivern, proposo recordar que no ens n’adonarem i tornaran a venir, després dels dies grisos i les nits llargues, dolces tebiors. I com deia Papasseit, a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(Veig que darrerament vaig una mica ensucrada... intentaré el proper post ser una mica més mordaç. Motius no em falten)