Setembre

Setembre és com un immens dilluns en que tot recomença. Tots fem cara de dilluns, i el que és pitjor, ànims de dilluns, que es tradueixen en una profunda crisi de vocació. A més, descobrim que estem desentrenats, i que, com fa la dita mallorquina "la feina és mala de fer, per que cansa". Avui he treballat dos hores menys de les que em toca, perquè els crèdits variables encara no han començat. Tot i així, tinc el coll com de paper de vidre, i estic cansadíssima. No vull ni pensar com estaré la setmana que ve a aquesta hora.

Però tot i la meva manca de vocació, m'ha agradat anar a escola. M'agraden, aquests dies de pluja violenta, aquesta precarietat que vivim quan els semàfors deixen de funcionar i els transports tampoc rutllen, i en un moment se'n va la llum, o ens hem d'aturar a aixoplugar-nos en un aparador. Fem els nostres plans, volem rendir, però la natura ens recorda que ella és encara més poderosa. M'agrada aquest ambient de neteja i desolació que hi ha al parc, els arbres despentinats i l'herba xopa. Molts companys han arribat tard, pels grans embussos que hi ha hagut. Alguns feien cara d'enfadats. Però potser va bé recordar que no som totpoderosos, i que encara estem subjectes a forces superiors. M'agrada això de sentir que no ho controlem tot. Sentir els trons i calcular si la tempesta és molt lluny.

Els meus fills porten un impermeable de color blau elèctric i busquen els dolls d'aigua per saltar-hi, com feia jo de petita, com sempre han fet els infants. En Miquel volia anar a peu a escola, i s'ha queixat per haver-hi d'anar en cotxe. Deia que és una pena anar en cotxe si està plovent. Fa gràcia, per ell la pluja és una gran oportunitat de diversió. No vol fugir d'ella, sinó gaudir-ne.

Potser els grans hauríem d'aprendre a somriure quan plou, és una bona manera de viure: divertir-se amb les petites i inevitables contrarietats.