Entre moltes altres coses, estic profundament agraïda als meus pares perquè mai vaig tenir cap problema per portar amics a casa meva. Ells no només ells acollien de bon grat sino que a molts els han arribat a estimar de veritat.
Acollir a casa teva a gent de lluny i fer-los sentir bé és un art que s'apren de petit, i espero ser capaç de transmetre'l als meus fills.
Penso això aquests dies perque estic a la Vall del Loire, a França, acollida a casa uns amics que m'ensenyen cada vegada que ens retrobem, els mil matissos de l'hospitalitat.
I ser acollit per un francès hospitalari és una experiència memorable.
Podria dir moltes coses, però els francesos, a més de ser hospitalaris, tenen petites particularitats, com per exemple el teclat de l'ordinador azerty, i per escriure aquesta entrada estic suant tinta.
Quan torni a ser a casa us en parlaré. Mentre, us envio petons des d'un poble de 800 habitants amb un petit riu de racons ombrivols i esclats de flors a cada cantonada.
Sento oloreta a Crêpes... M,esperen per sopar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada