Talment els enamorats, que de lluny estant es recorden i repassen mentalment els plecs del somriure, les ones del cabell, la llum de la mirada, així passo jo tot l'hivern, pendent d'una absència. Estic els mesos comptant el temps que falta per tornar a Mallorca. És una cosa irracional, no ho puc argumentar. Aquí també s'hi està bé, però és allà on sóc a casa.
I en els dies grisos d'hivern, quan la rutina em pesa a les espatlles i a l'ànim, recordo la llum càlida de l'horabaixa, o l'explosió del migdia, el silenci de la matinada, la platja quan la gent comença a anar-se'n i el sol agònic es torna ataronjat, les barques del club nàutic vigilant la lluna, els pins polsosos, les carreteres sinuoses amb parets de pedra i unes quantes vaques que miren impertèrrites com la vida passa.
L'aigua encara tan pura, tan quieta a mitja nit. L'arena freda, els grills, els mosquits. Els grumers brillants, fosforescents en la foscor.
Els moixos dormitant a mig matí, cansats de les excursions nocturnes. Els humils lliris de platja, amb la seva olor dolcíssima.
Les cigales, entonant incansables la seva lletania.
Les migdiades llargues i la roba curta. Sopar d'un pa amb oli.
Demà me'n vaig. El ritme d'entrades al bloc disminuirà, allà no tinc connexió a internet.
Que tingueu bones vacances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada