Fa unes setmanes vaig anar al Liceu, a veure Madamme Buterfly. Tothom hauria de tenir l'oportunitat de veure una òpera d'aquestes, almenys un cop en la vida.
L'argument, ho dic pels profans en la matèria, va d'un oficial americà es casa amb una noieta japonesa per tenir companyia mentre està destinat al Japó, però no dóna cap validesa a aquest vincle, mentre que ella s'entrega totalment, renuncia a la seva família, i quan ell marxa, l'espera fidel, i mentre tothom la intenta desenganyar manté l'esperança en una tornada cada cop més difícil.
El final, com no podia ser d'altra manera, és molt dramàtic.
M'ha donat per pensar això aquests dies, que em van fotent carbasses a tort i dret, que mantinc encara l'esperança que les coses s'arreglin, tot i que cada vegada costa més creure que sigui possible.
En una relació de parella, la gent, en un moment o altre s'asseu i expressa què vol de la parella. Fan una proposta d'intencions, vull això i això no, etc. Del grau de coincidència del que volen els dos membres de la parella depèn, en gran part, l'èxit de la relació. Si al final la cosa no va bé, també hi ha un moment en el que es posa sobre la taula que no era això el que volíem, i més o menys traumàticament, la cosa acaba.
Però en una relació d'amistat (hi ha algun terme més light per definir relacions no amoroses entre dues persones? Dir amic a segons qui és una mica exagerat) normalment la gent no es declara les intencions que té vers allò que comença. I també passa que moltes vegades va acabant, morint poc a poc, resistint malament els embats dels malentesos inevitables.
Potser el problema de la Madamme Buterfly és que no es va posar a parlar amb Pinkerton sobre què volia d'aquella relació. Però què passa quan ja ni volen xerrar.
Val la pena apedaçar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada