Les cicatrius

El tio Tomeu era el germà de la meva àvia. Jo sempre el vaig conèixer vell, però es veu que quan era jove era el que la meva àvia en deia "molt curro", amb uns cabells ben arrissats i espessos, els ulls foscos, força alt, els llavis molt molsuts i la veu profunda. Havia tingut una vida molt interessant, fins i tot havia estat torero de jove, cosa que se'm fa ben estranya: costa de creure que el tio Tomeu pogués fer mal a un animal, perquè per a mi era la bonhomia en persona, i a més, a casa seva sempre hi havia gossos, gats i ocells, en una feliç anarquia.

Jo, doncs, el recordo sempre a l'estiu, la terrassa de la seva casa, a Cala Santanyí. Hi anàvem força sovint, a mi m'encantava, perquè podia jugar amb la Cati, la meva cosina estimada, i perquè estant al costat del tio Tomeu semblava que la vida llisqués amb més alegria.

Eren temps feliços. Tardes d'estiu que mai oblidaré.

El tio Tomeu, doncs, estava assegut sempre, amb aquella veu ja tan rovellada però encara potent, fumant moltíssim, rient tan fort que la cadira es movia, amb la camisa oberta, mostrant una enorme cicatriu que tenia a la panxa, que li anava des de l'esternó fins ben avall. 

Quan jo era petita em va dir que la cicatriu era d'una cornada. Me la va explicar amb tot luxe de detalls: com el toro l'havia agafat enlaire, i ell havia sentit el pitó clavant-se a la carn, amunt, com va voleiar i va acabar a terra, amb la panxa rajant sang, i com mentre els altres toreros entretenien l'animal, que treia escuma blanca per la boca, uns camillers esporugits l'havien portat ràpidament a l'infermeria, on un metge amb mans tremoloses li va cosir la terrible ferida sense temps ni a anestesiar-lo. 

I jo l'escoltava espantada, i gairebé em feia mal a mi la seva carn esqueixant-se, l'agulla del metge, mirant amb cara de preocupat mentre el meu tio plorava i resava, i algunes vegades en aquell relat l'agulla estava una mica rovellada i encara feia més mal, perquè després li van posar la vacuna del tètanus al cul, i em deia però aquesta no te l'ensenyo, i jo aquella nit no dormia pensant en el pobre tio Tomeu.

Molts, molts anys més tard, vaig saber que aquella terrible cicatriu que tantes vegades m'havia tret la son era d'una operació de vesícula biliar.

Hi vaig pensar l'altre dia, xatejant amb en Joan, un amic que, ara que ho penso, em recorda força al tio Tomeu, si més no, fa cara de ser com ell, d'aquells homes que sacsegen el món quan riuen.

Resulta que al Joan l'acaben d'operar d'apendicitis.

M'ho explicava, i jo li deia inventa't alguna història. Perquè sí.

El dia que un infant, d'aquí a molts anys (o una dona, demà mateix) et pregunti què és aquesta cicatriu, has de tenir preparada una història molt sucosa.

I és que cap cicatriu hauria de ser per coses prosaiques com vesícules biliars, apèndixs, o operacions programades amb mesos. 

Si alguna cosa deixa rastre en el nostre cos, que sigui per una bona causa. Per una heroïcitat, per un accident que ens ha canviat totalment la vida, per una lluita amb un monstre, o per una festassa.

Estic molt agraïda a la història de la cornada del tio Tomeu, i definitivament, la prefereixo a la realitat, que tanmateix acaba arribant i és molt menys intensa. Em sembla genial haver tingut durant la meva infantesa gent que m'explicava històries. 

Jo vull fer igual. No tinc cicatrius enormes a la panxa, però li vaig dir al meu fillol que els mitjons que li duia d'Irlanda eren màgics, i servien per córrer molt, i sembla ser que funcionen. 
Ja està bé de vides normals. Omplim la nostra vida amb poesia, amb lluita, i amb penalitats que aconseguim superar. Que les nostres cicatrius siguin filles d'un vida intensa.
O sigui que ara us proposo que us mireu el cos. Que us atureu a cada cicatriu. Que recordeu com us la vau fer. Tant de bo sigui de pujar als ametllers, o de una caiguda durant un viatge molt interessant. Estimeu les vostres cicatrius, doneu gràcies al dolor que us va fer créixer... 
I si trobeu que la història no us convenç, imagineu-vos una altra història. Doneu-li a les vostres cicatrius l'honor d'haver-ne après, d'haver-vos fet més grans, o més savis, o més bona gent.

"Abans que el teu record torni cendra".

No sé si puc dir-vos tot el que ha significat escriure aquesta novel·la. Ahir deia a un amic que és la història del meu insomni: Vaig passar son per poder-la escriure, després no podia dormir buscant editorial, i ara no puc dormir, esperant a veure-la, finalment, a les llibreries.
He après molt. Quan vaig començar a escriure-la, em pensava que, com que tenia la idea molt clara al cap, seria més o menys fàcil. Simplement posaria en paraules el que tenia al cap. Però per donar forma al que tenia lligat, vaig haver de fer una intensa feina de documentació, necessitava saber com era aquell món que jo mai havia conegut.
De mentre, alguns personatges se'm feien grans, i es negaven a anar per on volia portar-los. Perquè sí, perquè algunes històries tenen vida pròpia, i potser escrivint aquesta només he estat una missatgera. 
Va ser curiós com, després, vaig veure que si deixava fluir als personatges, ells s'anaven lligant i trobant. La història final és molt més rica que la que vaig començar a embastar fa cinc anys, però per arribar aquí he hagut de "desaparèixer", no sé si m'explico. Deixar que els personatges vibressin, respectar la història tal i com anava palpitant. 
Durant aquest temps m'he sentit una mica com aquells cercadors d'or: revisava les anècdotes que em van explicar els padrins, i les trenava, fent connectar gent que en realitat no es van conèixer. Remenava els llibres d'història. També estava pendent de les vivències que m'explicaven els amics i qualsevol persona disposada a parlar. Buscava, en la vida quotidiana, al mercat, a l'escola, a les places, cares, gestos, expressions dels personatges de la novel·la.
No sé si la meva padrina Antònia, mare de la meva mare, i el meu padrí Pere, pare del meu pare, que són els que més històries em van explicar, estarien contents de mi. He capgirat gran part de la seva mitologia. 
Deixeu-me dir-vos una anècdota de la família:
La germana del meu padrí Pere, que es deia Antònia, va morir amb quatre anys, d'una meningitis fulminant. Encara no havia combregat, i no tenien cap fotografia seva.
El meu padrí me n'havia parlat molt poc, d'ella. No li agradava parlar de les seves penes. Però un dia em va dir quelcom semblant a que quan ell morís ja ningú se'n recordaria de la nina morta. Ho va dir molt de passada, i jo vaig pensar que no, que encara quedava jo, per recordar-la.
L'Antònia surt, a la novel·la, i no li he canviat el nom, ni l'edat, ni la malaltia.
Vull pensar que és el darrer regal que li faig al meu padrí, salvar de l'oblit la seva germana. Us regalo la petita Antònia, morta amb quatre anyets, i la història del que va fer la seva mare per a conservar el seu record (que és ben real). Així, per cada persona que la llegeixi i s'emocioni, l'Antònia reviurà.

Demà dia 18 de gener, doncs, "Abans que el teu record torni cendra" a les llibreries. Editorial Ara, col·lecció Amsterdam.

La transició

El dia que Franco va morir, jo acabava de fer sis anys, tot just feia una setmana. 
El meu pare sempre m'explica que em va asseure davant la tele i em va dir "mira, Maria, estàs veient història". 
Jo no ho recordo pas, i no crec que estigués gaire estona atenta.
Avui el meu fill Mateu, que té dotze anys, s'ha assegut una estona, de motu propi, a escoltar el debat d'investidura. Jo he tingut temptacions de dir-li la frase que em va dir el meu pare a mi, però no ho he fet. 
No sé si serem independents o no. Aquí entre nosaltres, no les tinc totes, hi ha un munt de coses que poden anar malament, i tampoc tinc molt clar que la opció per la independència sigui tan majoritària, i us ben asseguro que espero equivocar-me.
Després penso en com se sentien els meus pares i la generació que va fer la transició espanyola. Penso en les pors, en els atemptats. Penso en haver d'empassar bilis amb gent com el Fraga anant de demòcrata de tota la vida, amb Blas Piñar presentant-se a les eleccions (i obtenint vots!) Penso en els advocats d'atocha assassinats (això sí que ho recordo!) I en el munt de gent que va haver de suavitzar, transigir, per tal que les coses arribessin a bon port.
I bé, és veritat, no tot va ser modèlic, però el cert és que se'n van sortir, oi?
Vull ser optimista. No vull tenir por. Vull pensar que tothom tindrà seny. Que serem capaços de construir.
Mentre el debat s'acabava, jo he anat a fer una coca de xocolata per demà esmorzar, com faig gairebé cada diumenge. M'he perdut, doncs, el final del debat, i mentre posava el llevat i la farina i l'oli i els ous, pensava que la vida continua. Què el país el fem, doncs això, dones i homes normals i corrents, ben diferents entre nosaltres. Que es tracta de ser feliç amb les petites coses. Fent una coca per esmorzar demà, escoltant música, preparant la feina de la setmana i treballant el millor que sapiguem.
No sé si serem independents. Jo ho voldria, però seré capaç de respectar si finalment per decisió de tothom no ho som. 
En tot cas, sigui el que sigui, acabem sent independents o no, avui el meu fill Mateu s'ha assegut a veure i viure història.

La loteria

Tornava de comprar, i hi havia una ventada que feia por de veritat. I pensava en la vida, ves per on, perquè servidora es menja el coco fins i tot quan torna de comprar sal gruixuda per posar peix al forn. Em preguntava si em sento preparada per fer un canvi. Em noto, doncs això, més madura, més valenta, més conscient... I pensava en tot de coses bones que m'estan venint (aviat, ben aviat donaré notícies) Pensava també que alguns cops els canvis són no desitjats i com ens hi hem d'adaptar i fer el cor fort.
I amb això que, entre la fullaraca de terra (els arbres han perdut en dos dies totes les fulles que no van perdre a la tardor) he vist enterrat un número de loteria. 
He passat de llarg, però m'he aturat en sec al cap d'uns metres i he reculat.
M'ajupo. Era un número de la loteria de nadal, i no estava estripat.
Segur que no està premiat, he pensat.
Però i si ho està? No és molta casualitat trobar-me un número de loteria quan estàs pensant en canviar de vida?
L'he recollit de terra, vigilant que ningú ho veiés perquè em feia un punt de vergonya, i me l'he posat a la butxaca dels texans.
Qui sap, pensava. Potser és aquest el canvi que sentia que m'està arribant.
Arribant a casa, he deixat la compra, he fet quatre coses i m'he assegut davant l'ordinador, a consultat la web de loteria nacional. 
Seria fantàstic dir-vos que m'ha tocat la loteria, fins i tot sense comprar-la. Dir-vos que ara puc dedicar-me només a escriure i fer música, que a partir d'ara podré fer una entrada diària al blog, que finalment em compro el veler que sempre he somiat.
Però no.
No és que estigui decebuda, la veritat és que no m'havia fet gaire  il·lusions.
Després he estat pensant en els canvis, en les evolucions.
I he pensat que, el canvi ha de ser meu, no de fora. Que si es tracta de créixer, no he de dependre d'un atzar, sinó d'una actitud meva.
I en això estic.