Llegir, escriure

M'agrada llegir. M'agrada escriure. Ja que només tinc una vida, almenys puc viure també les dels que palpiten en els llibres que m'acompanyen.

De fa anys visc un munt de vides a l'hora. Per una banda, la dels llibres que llegeixo.

Ara estic amb la Raquel, (Muriel, com m'agrada, com m'agrada) No us la perdeu: La gatera, de Muriel Villanueva, ed. Amsterdam. Premi Just M. Casero 2011. la Raquel, que vaig conèixer divendres passat en aquest llibre de la Muriel, em té des d'aleshores pendent d'ella, i com m'agrada veure-li els peus nus a la sanefa de les rajoles d'aquests dos pisos bessons que té, i la roba que duu, i com m'agrada l'Arnau, i aquest Ricard... buf, no sabria dir-te.

A més, visc també unes altres vides: les dels meus personatges, que sovint em xiuxiuegen quan estic mig dormida, o mig desperta, la seva història. Després m'assec davant l'ordinador els dic, què era això que em deies mentre m'adormia? però ells callen juganers, i m'obliguen a buscar, escriure, suprimir, suprimir i suprimir i tornar a escriure i deixar-ho en cursiva a veure si demà em tornen a xiuxiuejar i aconsegueixo recordar què em van dir. I és que algunes vegades tinc la sensació que no estic escrivint la història, sinó que ella em va triar a mi.

No se si alguna vegada publicaré aquest novel·la. Però si se que haurà valgut la pena conèixer aquests personatges, alguns infeliços, alguns malvats, altres lluitadors. Sento que en algun lloc són vius, en alguna dimensió que no se ben bé si depèn de mi.

Aquests dies estic molt enfeinada i els tinc una mica adormits. Se el que passarà: com els gats, tots dignes, quan torni a buscar-los em faran el buit, pagaran amb el silenci els llargs dies d'absència.

Després, però, quan ja m'hagin perdonat, s'asseuran aquí darrera, gairebé tocant el respatller de la cadira, i em diran les seves penes. I es barallaran, no, això no ho diguis així, no em deixis sol, dona'm alguna alegria, que tinc la vida cosida de penes.

Ara deia que visc la vida dels meus personatges, però potser són ells que viuen a través meu, qui sap.

L'amor que no va ser

The Piano. .||.|.||.|.|.||. from Matthew Brown (Matty Brown) on Vimeo.

El Piano és el meu gran amor frustrat, un nòvio a qui vaig estimar amb bogeria, però amb qui no vaig aconseguir ser feliç.

Hem quedat com amics.

Els privilegis dels treballadors

Ahir vaig llegir una notícia que em va indignar: TMB vol estalviar, res a dir. Però resulta que té, agafeu-vos, 300 membres a la cúpula directiva, que es reparteixen 26 milions d’Euros a l’any, un 15 % de les nòmines totals. Ara volen estalviar 56 milions, i ho faran apujant el preu del transport i acomiadant personal, però amigo, els directius no entren al conveni, i continuaran cobrant la burrada que cobren.

Podeu llegir la notícia complerta aquí.

Vaig pensar que hauria d’escriure un post, sobre com ens estan prenent el pèl, i com és possible que no hi hagi una revolució.

El dia va anar avançant, i ja pel vespre, tornant a casa en cotxe, vaig posar la ràdio. Eren quarts de deu del vespre, i em penso que escoltava Rac 1. Hi havia uns tertulians parlant amb un sindicalista dels funcionaris de presons. Em vaig quedar molt parada de com el tractaven, ratllant la mala educació, interrompent-lo constantment i fent servir la seva indubtable superioritat numèrica i dialèctica. Vaig canviar d’emissora perquè m’estava posant negra, i amb una emissora de música vaig fer tot el viatge deixant lliscar els Kilòmetres sobre sons agradables.

Però arribant a Mataró, ja a quarts d’onze, vaig canviar a Catalunya Ràdio, i hi havia el Joan Barril, que per cert m’agrada molt. Total, que estava parlant del mateix, de les protestes dels funcionaris de presons, i amb els mateixos termes.

Deia més o menys, que demanen mantenir els privilegis que fins ara tenien, o sigui, no us ho perdeu, setze dies més de vacances a l’any per compensar els dies festius que els toca treballar.

I ho va reblar amb quelcom semblant a “és que tenen moltes vacances, aquests funcionaris!”

I aquí ja em vaig posar com una moto.

No conec a cap funcionari de presó, però se del cert que ningú que no ho hagi viscut sap el que deu ser la seva feina: la gent amb la que treballa, les condicions duríssimes que tenen, i tot el que es troben. I no parlo només de logística, sinó de capital humà, de com ha de ser emocionalment, treballar amb presos, i lo difícil que deu ser fer-ho bé, i de lo important que és que la gent que hi treballa ho faci a gust. Em van recordar l’Esperanza Aguirre, que va dir que els bombers tenen molta cara perquè no treballen cada dia (flipa!). Però és un discurs que cada vegada repeteix més la gent. Està ben vist, per exemple, criticar els professors de secundària, i no sabeu la quantitat de gent que m’ha retret durant aquest Nadal els dies que tinc de vacances. M’agradaria que treballessin una setmana, només una setmaneta normal, i que després m’ho vinguessin a dir. I dic secundària perquè és el que més conec, però a primària també Déu n’hi do el que es troben.

Però no vull parlar d’això, sinó de l’ús absolutament capciós del mot “privilegi”.

Ara resulta que els drets dels treballadors són privilegis! I aquí ens l’han colat doblada, nois.

Perquè si acceptem que als nostres drets els diguin ara “privilegis”, estem permetent que algun dia ens diguin que som privilegiats per tenir un sou digne, o per poder descansar els caps de setmana, o per poder posar-nos malalts sense que ens acomiadin.

No és cap privilegi, tenir unes bones condicions de treball. És un dret que ens hem guanyat a pols, no ja nosaltres, sinó els nostres avis i pares, amb anys de lluita i sacrificis, i que ara no podem deixar-nos arrabassar mansament per curar una crisi que no hem provocat nosaltres.

Se que tinc sort de tenir feina, tal i com està el món. També se que no sóc culpable que els altres no en tinguin, i de la mateixa manera que participaré en totes les mobilitzacions que trobi que són necessàries per a altres companys treballadors, no permeto que em diguin que sóc una privilegiada perquè tinc alguns drets.

Somiar a lo gran

Sueña a lo Grande from yesHEis.com on Vimeo.

Abans d'ahir us parlava de les temptacions, i me'n vaig deixar alguna. Veient aquest vídeo ho he pensat: la temptació de conformar-nos, de no lluitar a fons per aconseguir el que volem.
Aquí teniu, doncs, l'exemple d'algú que no es va conformar.

La temptació

El desembre passat vam estrenar amb el Cor Ciutat de Mataró un Parenostre que ens va dedicar el Moisès Bertran. Era una partitura francament difícil, però molt interessant de cantar.

El passatge on diu “no ens deixis caure en la temptació”, just quan dèiem “temptació” fèiem un acord dissonant, el que se’n diu un clúster, moltes notes seguides tocades a l’hora.

Va ser l’única crítica que li vaig fer a l’amic Moisès: La temptació hauria hagut de ser un acord consonant, plàcid, un lloc on fes ganes d'aturar-nos, i no un dels moments més inestables de l’obra.

La temptació ha de ser agradable i còmode. Ho és sempre. És quelcom que ens crida poderosament.

Tots en tenim, de temptacions. No parlo ara de petites temptacions –aquell bombó quan fem dieta, estar una estona més al llit o quedar-te el sabonet que et posen a l’hotel– que fan la vida més agradable o a nosaltres persones deliciosament imperfectes.

Quan parlo de temptacions parlo d’oportunitats per a ser diferents al que volem ser. La temptació és una prova que trobem en el nostre camí. Un moment d’incertesa, en el qual es bifurquen les opcions. I potser tenim una idea molt clara del que volem, però com un cant de sirena, la temptació ens crida poderosament,

Perquè una temptació faci honor al seu nom, ha de ser fàcil caure. Em refereixo no només a que sigui atractiva, sinó que ens sigui fàcil trobar l’excusa per a caure-hi. Quan ningú ens pot retreure haver caigut en una temptació, és quan és més perillós de sucumbir-hi.

Quines temptacions tenim? Moltes! Aquí us en dono uns quants exemples, però n’hi ha molts d’altres:

– Acceptar la situació de desequilibri que ens afavoreix escandalosament, amb l’excusa de què com que no l’hem provocat nosaltres, no és responsabilitat nostra. I per tant, no fer res per canviar-ho.

– Sucumbir a la societat de consum. Fins i tot pensar que consumint estem fent un bé a la societat. Enriquir-nos escandalosament.

– Malgrat sabem que “la bellesa està en l’interior”, valorar a les persones i a nosaltres mateixos segons criteris que molt sovint no ho tenen gaire en compte.

– Pensar que la gent que no ha nascut aquí no té els mateixos drets que nosaltres

– No implicar-nos (en política, a l’associació de veïns, o de pares, o al sindicat) perquè tenim molta feina.

– No treballar el màxim de bé que podem.

– No ser sincers per tal d’agradar als altres.

N'hi ha mil més, que cadascú pensi en la seva.

La temptació no és exclusiva de cap opció religiosa i és una creu que comparteix tothom que intenta dur una vida coherent amb uns ideals, siguin quins siguin. I fa patir molt. Ara reflexionant tot el que he escrit, i amb la partitura a la mà, penso que potser no és tan mala pensada posar un acord tan inestable perquè precisament la temptació és un moment de màxima inestabilitat: ens fa trontollar, ens sacseja, ens violenta.

Per això els cristians demanem en el parenostre que el Senyor ens ajudi a no caure-hi.