Nadal difícil

Ha estat un dia de Nadal difícil. El terrible constipat que arrossego des del primer dia de vacances ho ha fet encara més difícil. Estic com borratxa de cansament, talment com si se m’hagués posat damunt un elefant invisible, tinc el nas en carn viva, em molesta la llum als ulls, em fa mal tot el cos en general. Em sap greu perquè per a mi aquest Nadal ha estat tèrbol: tot ho veia com de molt enfora.

Ha estat el primer Nadal sense ella. No l’hem anomenat, però ha estat present en els nostres cors. Se’m va fer molt difícil, a missa, no tenir-la allà, rosari en mà, a primera fila. A l’hora de dinar, ja feia anys que amb nosaltres només compartia les postres. Li anava malament dinar tan tard, menjava frugalment a quarts d’una, i després s’asseia amb nosaltres a fer els torrons, a una hora que per a ella era gairebé la de sopar. Feia la ploradeta quan els nens deien el vers. Ens renyava si trobava que bevíem massa cava, cosa que a alguns ens feia riure i a altres els feia ràbia. Intentava ficar cullerada a totes les converses. Quan va anar fent-se gran i perdent la força, s’asseia i vigilava des dels seus ulls petits sense dir gaire res. De tants anys de preguntar-nos si seria el darrer, ja ens hi havíem avesat, i quasi que ens va venir de nou que ahir ella no hi fos per primer cop.

Però també ha estat el darrer Nadal sense el petit Bernat, que ens vindrà, si Déu vol, amb la primavera. Ens va fer gràcia pensar en com ens asseuríem l’any vinent, calcular on posaríem la trona, preguntar-nos si el proper dinar de Nadal s’aguantarà assegut o encara farà tentines. Gràcies al Bernat, el Tió continuarà visitant-nos i rebent cops de bastó, i els reis encara vindran amb misteri durant uns anys més.

Aquest Nadal boirós, mig trist mig esperançat, m’ha fet pensar molt ardentment en els que simplement no l’han passat amb els que voldrien estar. Els que en aquests dies noteu més ardent l’absència d’algú estimat, rebeu del més profund del meu cor una gran abraçada.

Potser és això, fer-se gran. Tenir absències el dia de Nadal.

Bon Nadal!

Wiener Sängerknaben

Chorus Viennensis

Concentus Musicus Wien

Director: Nikolaus Harnoncourt

Ehre sei dir, Gott, gesungen,

Dir sei Lob und Dank bereit'.

Dich erhebet alle Welt,

Weil dir unser Wohl gefällt,

Weil anheut

Unser aller Wunschen gelungen,

Weil uns dein Segen so herrlich erfraut.

Que glòria, oh Déu, us sia cantada,

que per a vós lloança i gràcies sien a punt.

A vós us exalça el món sencer,

perquè us ha plagut el nostre bé,

perquè avui

tot el nostre anhel s'ha complit,

perquè el vostre favor ens alegra tan magníficament.

Conte de Nadal. Paulo Coelho

Cuenta una antigua y conocida leyenda que tres cedros habían nacido en lo que alguna vez fueron los hermosos bosques del Líbano. Como todos sabemos, los cedros demoran mucho tiempo en crecer y estos árboles pasaron siglos enteros pensando sobre la vida, la muerte, la naturaleza y los hombres.

Presenciaron la llegada de una expedición de Israel, enviada por Salomón, y más tarde vieron la tierra cubierta de sangre durante las batallas con los asirios. Conocieron a Jezabel y al profeta Elías, enemigos mortales. Asistieron a la creación del alfabeto, y se deslumbraron con las caravanas que pasaban llenas de telas de colores.

Un buen día decidieron conversar sobre el futuro.

-Después de todo lo que he visto -dijo el primer árbol- quiero ser transformado en el trono del rey más poderoso de la tierra.

-A mí me gustaría ser parte de algo que transformara para siempre el Mal en Bien - comentó el segundo.

-Por mi parte querría que cada vez que me vieran pensaran en Dios -fue la respuesta del tercero.

Pasó algún tiempo más y vinieron los leñadores. Los cedros fueron derribados y un barco los transportó lejos.

Cada uno de aquellos árboles tenía un deseo, pero la realidad nunca pregunta qué hacer con los sueños; el primero sirvió para construir un refugio de animales, y las sobras se usaron para apoyar el heno. El segundo árbol se convirtió en una mesa muy simple, que pronto fue vendida a un comerciante de muebles. Como la madera del tercer árbol no encontró compradores, fue cortada y colocada en el almacén de una ciudad grande.

Infelices, ellos se lamentaban: "Nuestra madera era buena, y nadie encontró algo hermoso donde utilizarla."

Pasó algún tiempo más y, en una noche llena de estrellas, un matrimonio que no lograba encontrar refugio decidió pasar la noche en el establo que había sido construido con la madera del primer árbol. La mujer gritaba, con dolores de parto, y terminó dando a luz ahí mismo, y colocó a su hijo entre el heno y la madera que lo apoyaba.

En aquel momento, el primer árbol entendió que su sueño se había cumplido: allí estaba el más importante de todos los reyes de la Tierra.
Años después, en una casa modesta, varios hombres se sentaron a la mesa que había sido construida con la madera del segundo árbol. Uno de ellos, antes que todos comenzaran a comer, dijo algunas palabras sobre el pan y el vino que tenía frente a él.

Y el segundo árbol entendió que, en aquel momento, sustentaba no sólo un cáliz y un pedazo de pan, sino la alianza entre el hombre y la Divinidad.

Al día siguiente, retiraron dos pedazos del tercer cedro, y los colocaron en forma de cruz. Los dejaron botados en un rincón y horas después trajeron a un hombre brutalmente herido, a quién clavaron en aquellos leños. Horrorizado, el cedro lamentó la herencia bárbara que la vida le había dejado.

Antes que tres días pasaran, sin embargo, el tercer árbol entendió su destino: el hombre que ahí estuvo clavado era la luz que todo iluminaba. La cruz hecha con su madera había dejado de ser un símbolo de tortura, para transformarse en señal de victoria.

Como siempre ocurre con los sueños, los tres cedros del Líbano habían cumplido el destino que deseaban - pero no de la manera que imaginaron que sería.

Paulo Coelho


Bones i santes festes de Nadal.

Supervivent

Veient una foto seva de fa un any, li dic et veig diferent. I ell somriu, em diu porta’m a casa i t’ho explico.

Tot just entrant al cotxe dispara.

–He superat un càncer.

Em quedo amb la boca oberta. Em penso que l’he tingut oberta els deu kilòmetres de viatge que hem compartit.

M’explica la seva lluita. Les sessions de quimio. La seva desesperació en veure com li queia el cabell, lo dur que va ser acceptar perdre el seu atractiu físic, no tenir força, no poder fer res. La seva decisió de no dir res a sa mare, que viu tan lluny, per no fer-la patir. La seva preocupació per el seu home, que tenia els pares també amb quimio. Jo somric, veig que no només som les dones les que quan emmalaltim ens preocupem més del que deixem que de nosaltres mateixos.

I m’ho explica sense perdre el somriure. Amb alegria, amb optimisme. A mi m’al·lucina. Noi immigrant, molt molt lluny de casa seva, sense feina, sense diners, només amb moltes ganes de sortir-se’n i la força del seu amor.

I ho ha aconseguit, sabeu? Se n’ha sortit, i s’ha casat, i li han donat l’alta.

I segur que en els moments durs ho va passar molt malament, i a més sap que es pot repetir i per tant hi ha d’estar pendent.

Però el que més m’ha arribat a dins ha estat que he vist que malgrat els moments agres que ha passat, és capaç d’explicar-ho somrient. Amb ganes de tirar endavant, amb confiança. Si ell no m’ho hagués dit, jo no ho hauria notat, potser perquè en el moment en el que feia la quimio no ens vèiem, però també perquè no és diferent: continua sent el músic dolç, que s’esforça a parlar català amb aquest accent tan bonic, que somriu sempre d’entrada, que no el veus mai de mal humor, ni trist, ni abatut. I és que aquest noi i és un campió, un supervivent, un David que ha vençut Goliat.

I sabeu, us ho vull explicar, perquè en aquest blog he parlat de l’Albert o de l’Arantxa, o del meu padrí jove, que no van superar aquesta malaltia. Però n’hi ha molts que si, cada vegada més, la medecina aconsegueix guanyar la partida, i per tant, penso que està bé dir-ho, omplir la nit d’esperança. El càncer es cura, cada vegada més.

Et dedico el post a tu, que m’has demanat que no digui el teu nom.

També el dedico a l’Anna, que lluita amb força, i se que ho aconseguirà, a la Itziar, que també ho ha superat sense deixar que els seus fills notessin res,a la Montse,que està passant una quimio duríssima, a la Coral, que només té quinze anys i està començant aquesta lluita.

El càncer es cura.

L'Arianne

Avui, si tot va com està previst, naixerà n’Arianne. Aquesta nina, que veurà la llum a Los Ángeles, és filla d’en Marcos, un amic molt estimat que fa anys que viu a Amèrica, complint el somni de la seva vida.

Jo tardaré bastant en conèixer-la en persona, tot i que gràcies als miracles d'Internet estarem bastant en contacte, i l’anirem veient créixer d’enfora.

Per a ella jo seré, segurament, una “senyora espanyola”. Algun dia, d’aquí uns anys, Déu sap quants, ens veurem, i a ella li xocarà que algú tan llunyà li tengui tant d’afecte. Recordo aquesta estranyesa de quan jo era petita: amigues de ma mare que em saludaven com si em coneguessin i a mi em feien sentir cohibida. Suposo que jo no podré evitar fer igual. I li diré petitona, t’estimo d’enfora perquè estimo a ton pare, i ella pensarà que estic una mica tocada de l’ala.

Potser ho estic.

No se si ella estimarà Mallorca. Si per a ella serà només un tros de roca enmig del mediterrani on son pare va néixer. Si coneixerà els horabaixes d’estiu que hem conegut nosaltres. Si es deixarà amarar de la llum, del blau immens, dels ametllers gairebé infinits.

Avesada a les proporcions d’Amèrica, és possible que la nostra petita illa li sembli com de joguina, tot està a prop, aquí mateix, i tot és abastable, i els penya-segats de la serralada nord no li pareixeran tan enormes com això, i és possible que es giri i ens digui no n’hi ha per tant.

Aquesta nina que neix avui serà americana. Ni son pare ni sa mare són nascuts a Amèrica, però ella, com tants d’altres, serà una noia americana. Espero que es senti orgullosa dels seus pares, que han travessat oceans i s’han trobat en aquella terra d’oportunitats on tots els somnis caben, i han fet aquesta família multicultural on ella florirà amb el cabàs ple de futur i el passat ple de camins.

Aprendre a anar en bicicleta

Ahir des del balcó de casa vaig veure al parc una mare ensenyant a anar en bicicleta al seu fill. Tots hi hem passat, per aquesta època, les meves lumbars encara ho recorden. És extenuant: has d’agafar la bicicleta, empènyer-la una estoneta, anar corrents amb el teu fill, que agafa el manillar entusiasmat i vacil·lant, i després, quan et sembla que ha arribat a una certa velocitat, llençar-lo, deixar-lo anar, però continuar corrent al seu costat perquè en qualsevol moment pot perdre l’equilibri.
Algunes vegades li crides “Ja vas sol”, i només aquesta paraula màgica fa que es desequilibri i hagis de tornar a agafar-lo. Altres vegades el nen s’enfada quan cau, perquè diu que l’has deixat anar abans d’hora, o massa tard, i no entén que l’única manera d’aprendre a manejar la bicicleta és anar caient unes quantes vegades.
Jo veia els progressos d’aquell noi, que tindria uns sis o set anys, i la mare que corria esperitada al seu costat, i algun cop el noi queia i es girava a la mare, que havia quedat erera i anava ràpidament a espolsar-li la roba i a fer-lo tornar a pujar a la bicicleta. Veia també, o m’ho semblava des de la meva distància, que la mare era qui tenia més confiança en que el nen era capaç d’aguantar-se amb dues rodes.
Ben bé és això, del que es tracta quan eduquem, oi? Hem de saber acompanyar els nostres fills. Moltes vegades això ens fatiga enormement, però no podem deixar de córrer al seu costat, mantenint moltes vegades la nostra presència ben a prop però anant-los deixar anar ben a poc a poc, perquè vagin aprenent a anar sols.
A vegades la temptació de mantenir la nostra mà ferma a la seva bicicleta és molt forta. Tenim por que es facin mal, o que vagin per camins que no són ben bé els que nosaltres havíem pensat per a ells. Cal però ser conscients que no hi podrem ser sempre, i que a vegades, si mantenim la nostra ma, enlloc d’ajudar-los els tallem les ales.
I molt sovint veiem en ells un potencial que ni ells sospiten.
Som mares, doncs. I correm a bufar-los genolls quan han caigut, però si els estimem de debò, els farem tornar a pujar a la bicicleta i a pedalar.
Encara que això signifiqui que s’allunyin de nosaltres.

A deshora (2)

Ja fa més d’un any, però encara hi pensa. Al principi li va costar reconèixer-lo. Feia quinze anys que no es veien i es van trobar per casualitat en un carrer populós de la gran ciutat. Havien treballat junts i sempre s’havien entès força bé. Van anar a prendre una cervesa, per posar-se al dia. El que havia de ser una estoneta es va convertit en tota la tarda.

Com els cotxes que baixen poc a poc, serpentejant un port de muntanya, la conversa, en un principi poruga i vigilant els revolts perillosos, va anar descendint, i cada vegada era més fàcil i planera.

Saps que sempre et mirava les cames? I ella no ho sabia, i va voler dir-li tu sempre m’havies agradat, però no va gosar dir-ho. I van parlar de les parelles, el meu home és professor, la meva dona vol tornar a treballar ara que els nens són grans, i de la feina, no t’ha anat malament del tot, a tu tampoc, i ara amb els fills a l’institut tinc temps saps? fins i tot faig tai-chi. Ell li va parlar també del dolor a l’ànima que l’havia tingut paralitzat, ara ja està controlat, però m’hauré de medicar sempre, i ella va pensar en la valentia de l’home que es sap vulnerable, i va voler abraçar-lo, però no ho va fer.

I se’n va adonar de quan a ell es se li desfeia el nus. Mentre parlava d’avars i de monedes d’or li va veure una espurna fugaç als ulls i va pensar potser ara pensa en la moneda que va deixar escapar.

Quan s’acomiadaven la va besar d’improvís. A ella li va venir tan de nou que algunes vegades dubta que realment passés.

Estàs bé? va dir ell, i ella no va gosar a dir-li estaria millor si hi tornessis. Ell es va girar i se’n va anar caminant lleuger. I ella es va quedar amb els llavis orfes, esperant que girés cua, però no ho va fer.

Des d’aquell dia el record d’aquell petó la visita quan menys s’ho espera. Sap que és vulnerable. Feia vint anys que no la tocava cap altre home que no fos el seu. Sempre ha estat fidel. I no vol ser infidel. Ho té claríssim. Però constantment torna a aquell moment, a la besada inesperada, i la passió l’envaeix, i sent en algun punt de les seves vísceres l’arravatament feixuc i vibrant, el desfici del record ardent. Del que va ser. Del que hauria pogut ser.

Mira el telèfon, i espera que ell la truqui, però no ho fa. Es mor de ganes de trucar-lo ella, de dir vine i menja’m a petons, o com voldria que fos, però no pot ser, jo estimo el meu home, de veritat que l’estimo i no li vull fer mal, o quedem un dia, donem-nos aquest homenatge, només un dia. I quan se sent sola, o ja massa madura per ser encara atractiva, s’entreté en el moment que té imprès a foc. El guspireig dels ulls de qui només li va fer un petó i li va malbaratar les nits.

Ara, sola a casa, el recorda. Duia un polo a ralles i uns texans Levi’s. Al canell, un braçalet de pell. Quines coses de recordar.

El seu home encara no ha arribat, diu que avui havia d’anar a parlar amb el director. El seus fills són a basquet. Ella és asseguda al sofà, mirant fixament el telèfon.

Truca’m, truca’m, truca’m.

I ell no truca. I ella té el telèfon a la mà però no gosa.

Sent la clau de la porta. El seu marit torna de treballar.

Engega la tele ràpidament i fingeix que s’estava adormint.

Podeu llegir la primera part d'aquest relat aquí

El meu avi

Aquest article va sortir publicat a la revista L'agulla l'any 2000, és doncs força antic. Però tinc ganes de compartir-lo amb vosaltres. Ara escric una mica diferent, però ho mantinc tal i com ho vaig escriure en aquell moment, quan només feia un any que havia mort.

El meu avi havia estat el meu heroi. En la meva infantesa va tenir actuacions memorables. M’explicava contes de pirates, em duia a passejar pel mar, m’ensenyava a buscar estels, em ficava en un món romàntic i tràgic, mig mitològic, mig supersticiós. Jo sentia per ell un amor incondicional, una enyorança dolça quan arribava la fi de l’estiu i havia de tornar a ciutat, deixar de comptar estels i cantar cançons vora el mar de Mallorca.
Però vaig créixer. I les històries que abans em fascinaven varen començar a cansar-me. I ell no va saber acceptar l’adolescent en què em vaig convertir, amb idees pròpies, un cos que floria a la pubertat, amb una rebel·lia que qüestionava el seu passat militar, la seva ideologia. I jo no vaig saber acceptar la seva decadència, tant física com mental: el seu mal humor, els seus actes maldestres, la seva presència física poc acurada. Ens suportàvem amb més o menys paciència, desitjant tots dos que arribés el final d’estiu i per tant el final de la convivència que cada cop se’ns feia més difícil, en una casa massa petita per tants caràcters , edats i horaris diferents.
El darrer dia que el meu avi va sortir pel seu propi peu de casa va ser el del meu casament. Es va aguantar per viure aquell dia tan important per a tots. Després va encetar una decadència vertiginosa que va fer que en pocs mesos l’hi haguéssim de donar el menjar a la boca, vestir-lo, rentar-lo i tot. Va passar gairebé un any de convalescència, sense acabar d’empitjorar, però tots érem conscients de que tampoc milloraria. A casa teníem un bebè de 86 anys. Alguna vegada ens deia coses gracioses, ens explicava al·lucinacions que tenia i vivia com reals, nosaltres li rèiem les gràcies. Va ser una gran lliçó per a mi veure l’actitud dels meus pares, que també havien patit el seu caràcter, i el cuidaven amb estimació, amb alegria. Encarregar-se d’una persona gran és duríssim, però a casa no es queixaven ni feien males cares: l’avi s’ha fet vell i el cuidem amb amor, i punt.
Un diumenge al matí ma mare ens va trucar: l’avi es moria. El vàrem trobar en el llit d’hospital que l’hi havíem comprat, respirant feixugament malgrat l’oxigen que li donàvem, mirant-nos amb ulls interrogants, petits, amb una mirada cansada d’obrir-se al món cada matí durant tants anys. Vàrem cridar el metge i el mossèn (ma mare va dir els dos metges, el del cos i el de l’ànima) Vaig assistir per primer cop a una extremunció. Tots junts, amb les mans agafades, pregant per ell, amb ell, que no va poder articular paraula.
Fèiem torns al costat de llit. Estàvem en silenci, li eixugàvem el front, pregàvem en veu baixa. És tan intens, assistir a l’agonia d’algú estimat! Acompanyar-lo en el seu moment més íntim, el definitiu. Fer-li costat, sabent que el camí que comença l’ha de fer sol.
I jo intentava fer-li arribar tres sentiments. Primer li donava gràcies. Gràcies per tot el que vares significar per a mi, per la infantesa que em vas donar, per haver-me estimat tant. Després li demanava perdó. Perdona’m per no haver entès la teva decrepitud, perdona’m per haver-me fet gran i haver perdut la innocència sense avisar-te. I després el perdonava, dient-li: Et perdono. Et perdono els crits, les portades, et perdono el teu parlar despectiu, la teva intransigència. Et perdono que et fessis vell sense avisar-me.
Varen ser quatre hores d’agonia. Amb ell tota l’estona, vivint en família un aconteixement tan important. El seu respirar era cada vegada més irregular. L’agafàvem de la mà, li dèiem “estem aquí, no patiu no esteu sol”. Poc a poc es va anar extingint, com una espelma vacil·lant en la nit fosca.
Ens va deixar un regust dolç, un sentiment d’haver fet el que tocava, d’haver estat al seu costat. Viure una mort des de la fe, amb serenitat i en família és una experiència molt intensa, també s’ha de dir que era una mort d’una persona gran. Que per primer cop jo acceptava una mort, no sentia que se m’havia pres alguna cosa, com vaig sentir quan s’havia mort algú jove.
Fa quasi un any que l’avi és mort, i encara parlem d’ell recordant anècdotes que ens fan somriure, però sense idealitzar-lo: recordem també el seu mal caràcter i com n’era difícil a vegades. Acceptar el seu costat negatiu ens fa estimar-lo integralment, allò bo i allò dolent. tot ell, en definitiva.
El vàrem enterrar en un nínxol cara al mar, que ell havia estimat tant.