Què he explicat als alumnes que em pregunten si demà faré vaga.

Aquesta vegada no volia escriure sobre la vaga, de debò que no volia. Cada cop em sento més cansada de dir sempre el mateix.

Però és que mireu què em passa, que al capdavall se m'ha inflamat una vàlvula protestona i rojilla i no ho puc evitar.

Què he explicat als alumnes que em pregunten si demà faré vaga?

Primer, que és un dret, no un deure. Per tant, tothom és lliure de fer-ne o no fer-ne. Però que tinguin en compte que els drets que no s'agafen s'acaben perdent, i es comencen a sentir veus que parlen sobre una nova regulació del dret a vaga. O sigui, que potser aquesta és la darrera vaga que podem fer.

Després els he explicat en què consisteix, a grans trets, la reforma laboral, la possibilitat de que ens acomiadin estant malalts, com han reduït les indemnitzacions, o com el patró pot posar objectius inabastables per tal de poder acomiadar.

També els he dit que jo estic bé a la meva feina, que aquesta vaga és contra la reforma laboral, no contra les nostres empreses.

Els he explicat que em reduiran el sou per haver exercit aquest dret. I que si s'atura aquesta reforma, altres companys que no han exercit aquest dret es beneficiaran del meu sacrifici. Sóc conscient d'això.

Els he dit també que s'hi juguen molt més ells que jo. Que faig aquesta vaga, no tant per les meves condicions laborals, sinó per no sentir-me incòmoda quan els meus fills em preguntin què feia mentre treien als treballadors els drets que tant van costar d'aconseguir. Faig aquesta vaga perquè si algun dia acomiaden al meu fill de la feina per haver patit una grip, jo li pugui dir vaig fer tot el que vaig poder per evitar-ho.

També els he dit que fer vaga i anar al cine o a comprar no és fer vaga: és saltar-se l'escola i no deixar a altres fer vaga. Que si els seus pares els fan anar a escola, almenys poden fer vaga de consum: no anar a prendre res, no comprar, no trucar, el que sigui.

I finalment, els he dit que el gra de sorra pensa que farà el que pugui, i pensant això forma un desert. Els he dit que la gent que els diu que la vaga no serveix per res és la gent a la qual interessa que no facin vaga.

Les vages serveixen, i tant!

Hi ha moltes excuses per no fer-ne: des de dir que no és unitària (?) a que no va bé perdre els diners d'un dia de sou (i permetre perdre molts drets… a la llarga no surt a compte!) a dir que anirem a treballar, però vestits de dol en senyal de protesta...

Ejem... a veure. Anar vestits de dol ho podem fer sempre.

El que toca demà és fer vaga, i deixar-nos d'excuses, que ens l'estan colant doblada i sense vaselina, i ens estan fent pagar als treballadors l'avarícia d'uns quants.

Tornant amb la solidaritat

He trobat aquesta imatge a la web de desmotivaciones, i m'ha fet recordar el que vaig penjar fa poc sobre la solidaritat. Ho podeu llegir aquí.

Va de petons

Petons.... petons arreu...

Un petó. Acostar el cos. Fusionar l'ànima.

Deixar de ser un jo i un tu. Passar a ser un nosaltres.

Un petó de Judes

…que rebem resignats i tristos.


Petons tendres



Petons apassionats




Petons prohibits

Petons infantils, purs i tendres

Petons a qualsevol edat.

Petons de mares, capaços de fer de qualsevol infància un paradís

I aquests petons que ens feien les àvies, o les tietes, que més que fer-nos, ens els clavaven…


I cançons de petons


més o menys apassionades:


…i cançons de galls i gallines que s'adormen al balcó i es fan petons.

Petons que ens sorprenen (són els millors) petons lleus, petons profunds, petons castos, petons amb intencions, petons mecànics, petons humits, petonets petonassos i petonarros...
Patarrufes a la panxa, fregament de nassos, abraçades d'ós, petons fets només amb la mirada, petons que no gosem donar, petons que mai oblidarem, petons humils i quotidians com grans de sorra que fan la platja de la nostra felicitat.





No me'n penedeixo de cap dels petons que he fet en la vida. No crec que arribi a penedir-me'n mai, però si de cas, prefereixo pecar de massa que de massa poc.

Un any

No ens n'hem adonat, i ja ha passat un any sense ella. L'altre dia, mirant un vídeo dels nens quan eren petits vaig sentir la seva veu de lluny, i un calfred em va recórrer l'espinada. És curiós com la veu és de les primeres coses que s'obliden de la persona.

Ha estat un any intens. Molt dur emocionalment. Ara se que no sóc la mateixa que ella va estimar, que he crescut, que m'he fet un any més sàvia, un any més pecadora, un any més persona, en aquest any que hem viscut sense ella passant el rosari a la taula camilla, mirant la finestra que guaita al mar. D'alguna manera em sento deutora del seu mestratge.

Malgrat se que no li explicaria ara les meves angúnies, com voldria tenir-la a prop encara. Tinc una foto seva a l'estudi. La miro, amb el seu etern vestit de topos, la mitja rialla, la feina a la mà, el cistell on guardava els seus tresorets.

Potser des d'algun racó del cel fa randa i mira els meus fills complaguda.

En algun lloc

La veu de lluny i la crida. Ella es gira, està a contrallum, el color daurat de la tarda rebota en el seu cabell. Ell accelera el pas, quan arriba al seu costat li fa un petó lleuger als llavis.

Ella somriu. S'agafen per l'espatlla i continuen caminant, assaborint la temperatura de primavera.

Escolten música plegats, en un sofà no gaire còmode ple de coixins. La Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Sonava aquell dia, en aquell restaurant. No diuen res. Un gat mandrós els fa companyia. El fum d'una cigarreta s'enlaira voluptuós i juganer. Revistes per terra. Desordre de diumenge a la tarda.

Se'n van a dormir. Posen el despertador. Ell la mira com va caient relaxada i feliç pel pendent pronunciat de la son tèbia. Te els llavis mig oberts. Li aparta un cabell de la galta mentre tanca els ulls confiada sabent-se observada. Poc a poc s'abandonen al descans nocturn.

No saben que no existeixen. Que només són una evocació, un desig, que aquesta felicitat quotidiana i simple no es dóna més que en la imaginació. Ignoren que no són reals i no donen importància a la petitesa d'aquella abraçada, d'aquell petó que no és, d'aquella música que no sona, d'aquell gat que no tenen.

Qui sap. Potser en alguna banda de l'univers les petites felicitats somniades es materialitzen, d'alguna manera, en una altra dimensió.

Potser sí que aquell petó lleu, aquella tarda plàcida, aquell estar tranquil, la voluta del fum, habiten en un espai propi, creat només de pensar-hi. Qui sap si és possible donar forma a la felicitat, només d'imaginar-la.

Deixem doncs que els dos amants reposin confiats, tranquils i ignorants.

Deixem-los ser.

Almenys en somnis.

Passar el testimoni

Recordeu quan tothom arribava tard i el professor renyava... als que havien arribat puntuals?

Doncs bé, avui m'ha passat una cosa semblant. I he quedat tan al·lucinada que no he sabut què dir.

Una senyora que no s'ha molestat en identificar-se, m'ha trucat i m'ha abroncat perquè no estava en una reunió que jo no sabia que tenia, per preparar una setmana santa a la qual jo no assistiré perquè estaré a una altra banda.

Es veu que com que el grup de pares de catequesi al qual van els meus fills som dels que anem a les reunions i avui no hi ha anat ningú la senyora s'ha enfadat molt.

La veritat és que ha estat com molt al·lucinant. Es veu que passa un mal moment, res a dir, però és que m'ha penjat el telèfon, i m'he quedat molt fomuda.

Després m'he posat a pensar en aquesta actitud.

Això de que quan algú fa alguna cosa voluntàriament, acabem pensant que és la seva obligació i fent mala cara si un dia no "compleix".

Fins ara he estat d'apuntar-me als llocs, de fer mil reunions, d'intentar que les coses funcionin, de passar hores i hores i hores muntant històries.

De fet quan era joveneta el meu pare em deia "la Maria de les reunions" perquè cada nit en tenia una o una altra muntada.

Però ja tinc una edat. I un cansament. I un sentiment que ja no em toca a mi, deixeu-me que sigui crua.

Ja no em toca. Ja he fet molt. I estic extenuada, no us podeu imaginar com n'estic.

Em sento en un altre moment vital, potser més "zen", en el qual no tinc ja ganes de fer mil reunions i estar a totes. No puc més, estic molt cansada, i hi ha moments en què pateixo per la meva salut, tan física com mental.

Potser és el moment de passar el testimoni. Que altres muntin altres reunions. La vida continua sense nosaltres, no hi ha ningú imprescindible.

A vegades continuem fent mil coses perquè ens sap greu, perquè tenim por que sense nosaltres les coses no funcionin, o que ningú s'apunti al carro.

Però potser si veuen que no ho fem nosaltres, altra gent, de més jove, amb més empenta, amb idees noves, agafarà el carro.

Potser ens hem enquistat a muntar coses i no hem deixat que altres les muntin. A la seva manera, diferent a com s'ha fet dins ara, potser pensarem que no ho fan tan bé com nosaltres...

Però una manera de ser generós fóra també deixar que els altres tirin del carro i no creure'ns imprescindibles.

I si ningú agafa el testimoni, serà que no ho hem sabut fer prou bé per engrescar-los.

Atrevir-se

Tinc un amic que diu que no hi ha casualitats.
Potser és veritat
Això ha arribat just quan havia d'arribar.

Els mals dies

L'he trobat al facebook, i penso que és massa bona per no compartir-la.

Per tant, benvinguts siguin els dies de confusió, incertesa, por i daltabaixos emocionals.

Benvingut sigui tot el que ens sacseja, ens violenta, ens incomoda, ens atordeix i ens fa plorar.

Benvinguts siguin els dolors, quan són dolors de part.

Ens estem parint a cada dia.

I algun dia mirarem erera i direm que va valer la pena.

Aquests nusos que s'han de desfer

Vaig a visitar el Julián, que em rep amb el seu somriure mig tímid i les seves formes suaus.
No m’enganya, però. Se que quan em tingui estirada boca avall i posi les seves mans d’acer a la meva esquena veuré les estrelles... i no pas de plaer!
Tot just començar ho nota. Estàs tocada, em diu.
És veritat, li contesto. Ha estat una setmana molt dura emocionalment. Amb molts dies aspres, amb tanta feina que no em veia amb cor de continuar, amb greus conflictes que m’han corcat l’ànima.
Mig em renya. Ja fa anys que em coneix, i em sembla que ja m’ha donat per impossible. M’abandono a la saviesa dels seus dits sobre la meva esquena mentre em parla amb veu dolça.
Sóc massa emocional, em diu. Sento massa les coses, m’entrego massa, em mullo massa, m’implico massa... i això passa factura al meu cos.
Si, tens raó, li dic. Hauria de trobar la manera de no deixar que les emocions em sacsegin tan fort.
Fem broma buscant el nom d’un medicament que em protegís d’aquestes tensions. Emocionul és el nom que guanya.
Estem una estona en silenci, i cada nus que troba en el meu cos, penso, és una llàgrima que no he deixat escapar, un crit que no ha sortit de la meva boca, una pregunta que no ha trobat resposta. Em fa mal, molt mal, però continua implacable i amabilíssim desfent la maranya de les meves emocions enquistades.
Com és possible que em facis tan mal? –li dic –Trobes punts de dolor que no sabia que tenia.
No el veig, però se que està somrient.
Després ve la continuació.
Podries buscar una manera de bloquejar les emocions, diu. Però pensa que et perdries moltes emocions dolentes... i moltes de bones.
Té raó.
Ha estat una setmana molt dura. Però també m’han passat coses bones. He sentit l’escalf de l’amistat intensament. He rigut molt a la sala de professors. Algun alumne m’ha fet sentir agraïda de la meva feina. He gaudit de la música. I aquests dies hi ha una lluna esplèndida que enamoraria a les pedres.
Si bloquejo les emocions em perdré tot això, i no vull.
La solució?
Ves a córrer, diu. Descarrega adrenalina.
Ara hi vaig, doncs.
Tot i que em sembla que per treure tots els nusos hauria de fer una ultra-marató.

Tenir un gat (o un gos)

Sempre m’ha fet gràcia la gent que diu que no vol tenir animals perquè després quan es moren es posen molt tristos. És veritat que a un animal l’arribes a estimar tant que quan et deixa passes un dol, però també és cert que mentre estàs amb ell et regala moments d’intensa felicitat.
No se, és com si algú digués que no vol anar de viatge perquè després és un pal tornar a casa i haver de rentar la roba de tots els dies de cop. I així ens quedem al nostre piset abans d’anar a descobrir jardins lluminosos d’altres indrets.
Potser ens fa tanta por el dolor que ens perdem molt goig. Hi ha la temptació de viure una mica per sobre, de no mullar-nos, de no fer-nos vulnerables. D’estalviar-nos el goig per por del dolor. Val la pena?
(ara podria parlar de la gent que renuncia a enamorar-se per por a fer-se mal... però no m'hi veig amb cor)
Tot és respectable, però no és la meva opció. La Polka fa quasi setze anys que m’acompanya, qualsevol dia es morirà i em posaré molt trista, segur, perquè hem passat moltes coses juntes. Mil moments anònims que han teixit tot aquest temps en què m’ha fet molt feliç. Des de que era petita i m'amassava, a quan ja de més gran va descobrir sobre quina rajola passava el conducte de la calefacció (i no es movia de sobre a l'hivern!) a quan pujava al pi de Sa Ràpita i després no sabia baixar, o quan es quedava fomuda per alguna cosa i s'aturava a llepar-se una mica per dissimular, o ara que s'ha fet gran i comença a tenir complexe de gos i quan arribo a casa, sigui l'hora que sigui, s'aixeca i em ve a dir hola miolant (però això sí, si considera que he trigat massa en tornar després em castigarà amb una estona de ignorància desdenyosa)

I se que ploraré molt, i m’estremeixo de pensar que serà aviat. Però estic contenta d’haver-la posat a la meva vida i donaré les llàgrimes per bones quan siguin el peatge d’un goig tan gran.
Que bé que no vaig renunciar-ne per por del dolor del comiat.

Pols som, i pols tornarem.

Obligat veure aquest vídeo, (els subtítols es poden carregar si cliqueu a l'enllaç vermell petit que posa CC i trieu l'idioma que us vagi bé)

Deixeu-me explicar-vos una experiència personal: fa poc em vaig trobar amb un problema que m'angoixava. Força. I no em veia amb cor de superar-ho.

I tinc un ordinador nou, amb la pantalla força gran, i el fons de pantalla és una galàxia.

I vaig mirar-ho detingudament, vaig respirar a fons unes quantes vegades, i vaig donar gràcies per estar aquí, i vaig pensar que, sabeu? realment tinc un problema. Però davant l'univers immens, la meva angoixa era d'una insignificança francament ridícula.

Aquest vídeo, això de pensar que som part de l'univers, i que l'univers és part de nosaltres, que els nostres àtoms formaven part d'estrelles… deu ser la manera moderna de dir que estem en comunió amb Déu.

La gent valenta

Quina enveja que em fa la gent valenta.

Els que al segle XIII feien la ruta de la seda, al XV van travessar l’atlàntic en una closca de nou, a principis del XX van anar a l’Antàrtida, o a finals del mateix segle XX a la lluna. Marco Polo, Colom, Shackleton, o Amstrong, i els que els acompanyaven.

Em fa enveja també la gent valenta d’estar per casa. El jove homosexual que es nega a entrar a l’armari i va a l’institut amb la cara ben alta. La gent que amb la que està caient munta un negoci i el tira endavant. Els nois que surten a fora a estudiar i s’enyoren de casa però continuen posant-hi colzes.

Hi ha moltes coses que no fem per por. Quina gran arma la por, com d’invalidant i castrant pot arribar a ser. La usen els poderosos, amenaçant amb l’infern, o amb l’acomiadament, o atiant a la gent contra el nou vingut vers qui diuen que protegiran.

A mi m’agradaria tenir una finestreta màgica i poder-me mirar d’aquí a uns anys, i així estar tranquil·la. Si fa temps l' hagués tingut i m’hagués pogut mirar ara, a lo millor m’hauria atrevit a fer coses que no vaig fer per por. Ara me’n penedeixo, però ja és massa tard.

Em pregunto si algun dia me’n penediré de les pors que em paralitzen ara o n’estaré agraïda.

Potser si que és cert que la por és necessària: ens protegeix de perills que segurament no estem preparats per entomar. Però també és cert que una de les grans batalles de la nostra vida serà discernir la valentia de la temeritat, la prudència de la covardia.