Trobada de blocaires cristians

Ens hem trobat, érem menys dels que ens pensàvem, però ha estat bé. M'ha agradat veure cara a cara a gent que fa temps que segueixo.
El Jordi té les fotos, espero que en pengi alguna!
Moltes gràcies per aquests moments. I els que no heu pogut venir, no us perdeu la propera!

L'amor autèntic no fa vendre més.

En un blog he trobat una carta d'un musulmà a un amic capellà assassinat a Irak.
És corprenedora. Però no crec que en parlin els telenotícies, perquè no crea mal rotllo, fa pensar que és possible entendre'ns, estimar-nos i respectar-nos.
Ven més premsa una visió de la fe com quelcom que incita a la incomprensió, l'odi o la intransigència. Els únics musulmans que surten al diari són els terroristes islàmics. Els únics catòlics que surten a la premsa són els d'una manera de pensar molt concreta, que ni de molt és comú a tots els catòlics. I quan més de dretes o més esperpèntics siguin els capellans, millor. I quan més estrambòtics siguin els imans, millor.
I alguna cosa hem de fer, no? ni que sigui donar testimoni. Que el que ens uneix, a cristians i musulmans és molt més del que ens separa.

Llegiu la carta aquí

Unes vinyetes

L'he trobat navegant.
Vol protestar contra la falta de llibertat a la xina, i es titula "cómo obtuvo Pequín el logo para los juegos olímpicos"
Sempre he admirat a la gent que amb quatre garbots pot dir tantes tantíssimes coses.

Una altra cita

La historia de la cristiandad es un mareante recuento de cismas, sectas, herejes, reformadores, contrarreformadores, excomuniones mutuas, divisiones. (...) Entre la unidad a costa de la renuncia a las propias convicciones o la fidelidad a costa de la desunión, los políticos eligiran la unión y los religiosos la fidelidad.
(J.A. Marina, Por qué soy cristiano)

cita

Al final recordarem, no les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics
Martin Luther King
Senyor, dóna'm força per no callar. Per no restar en silenci quan algú em necessita. Per ser prou atenta a les necessitats dels altres
Senyor, dóna'm força per perdonar aquells que van callar quan tant els necessitava. Perquè necessito ja perdonar el seu silenci. Perquè fins que no aconsegueixi perdonar de cor continuaré patint.
Senyor, gràcies pels que no van callar.

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia com la vida continuava amb optimisme.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de Pancreas. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, va veure passar la camilla amb la mare tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació. Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa set anys. Si és un digne recanvi del meu padrí jove deu ser un nen vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

Barceló, des de la fe

Antigament les escenes que es representaven als temples religiosos servien per educar a un poble analfabet. Era una mena de catequesi visual. Per això les esglésies estan tan plenes de símbols, per donar en les imatges el màxim d'informació possible.
Pensava en això veient la capella del Santíssim de la Seu de Miquel Barceló.
M'ha dit molt, moltíssim, m'ha interpel·lat, m'ha commogut. Aquest Crist incorpori, ressuscitat, victoriós sobre la mort (les cal·laveres atònites), aquests peixos bocabadats davant els hams, la xíndria sucosa, les peles de taronja, el vi, la viscositat marina (com es pot tenir argila viscosa un cop eixuta? encara me'n faig creus!)
M'he assegut en un banc, respirant poc a poc i assaborint, perquè aquesta obra no es veu ni es mira, s'assaboreix. És curiós com sent tan espiritual pot ser a l'hora tan terrenal, o potser és aquesta la raó per la qual és tan espiritual: perquè hi surt una col, un pop, totes les criatures, i estàs tan de peus a terra (i enfonsada al mar) com tocant al cel. És com un moment integral: estàs submergida en la creació, amarada de l'immens do de Deu, absolutament agraïda, xopa del seu amor. Tot el misteri de la fe en la foscor del mar, en la lluminositat de les fruites, en els peixos vibrants que fan camins pel mar.


Mentre estava asseguda un guia explicava a un grup de turistes, en un anglès tan macarrònic que l'entenia perfectament, el significat de l'espai. I em va sobtar que els expliqués el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Donava per fet que molts d'ells no ho sabien.
Anem en aquesta direcció, poc a poc la cultura religiosa de segles s'està dissolent en la mediocritat de la cultura actual, en la gran superficialitat de les masses, en el consumisme buit, i ara si a molts joves els dius "Ave Maria" els sona més a Bisbal que a la verge.
O sigui que poc a poc, tornarem a la funció primigènia. L'art als temples servirà per explicar als nous analfabets que una vegada Jesús va multiplicar els pans i els peixos, i que ens promet una aigua viva que no ens tornarà a deixar assedegats, i que va triomfar sobre la mort i que tota la creació és un do de Deu.
Em vaig quedar sense paraules. I em pregunto si algú arribarà a la fe des de l'art, així com molts han arribat a l'art des de la fe.
És curiós, per cert, que Barceló es declari no creient. No entenc com un no creient ha pogut fer una obra tan intensament espiritual. No se, és com un ateu doctorat en teologia (n'hi ha?) Es pot parlar de Deu, es pot explicar tan intensament Deu sense sentir ni el suau pessigolleig del seu amor?

Analgèsics

Continuo penjant posts que vaig escriure a Mallorca. La cremada de la que us parlo ja està totalment cicatritzada

Avui m'he fet una cremada enoooorme al braç. El meu problema és que no controlo bé l'espai, per això sempre em cauen coses i em cremo, o em tallo, o caic si els graons no són perfectes.
És terrible, el dolor d'una cremada. M'hi he posat Aloè Vera de seguida, i cada dos per tres me n'hi vaig posant, però de tota manera fa molt mal, això.
La meva rebesàvia, la mare de la meva besàvia, va morir cremada. Era ja gran i estava baldada, no podia caminar i a penes es movia. La meva besàvia la va deixar asseguda a una taula camilla i se'n va anar al terrat, a estendre roba. Mentre la filla era fora el braser va encendre els faldons de la camilla. La senyora cridava però la filla no la sentia.
Quan va arribar la filla la va apartar com va poder, però ja s'havia cremat les cames, els braços, les mans i bona part del cos.
Va morir el dia següent. Us estic parlant de principis del segle passat. No hi havia analgèsics, i em temo que aquella pobra dona es va haver d'empassar el dolor amb humils Aloè Veras, potser la van emborratxar, és possible que quedés inconscient però segur que va morir de dolor.
Sempre hi penso en ella, quan em faig una cremada. En ella i en la quantitat de gent que avui, en ple segle XXI no té accés als analgèsics.

Castells de sorra

Ara que torno a tenir connexió a internet aniré penjant aquests dies entrades que no vaig poder publicar durant l'estiu. Aquí va la primera.

L’arena de la platja on solem anar és molt fina, i va molt bé per fer castells de sorra. En Miquel, que té sis anys, és un autèntic enginyer. Ja sap que la sorra humida és més manejable, però s’ha de barrejar amb una quantitat de sorra eixuta per obtenir la consistència adequada. Li encanta calcular el risc que pot permetre’s: si fa un castell prop d’on trenquen les ones podrà fer camins per on passi l’aigua, però en contrapartida serà molt més fràgil, perquè alguna vegada una onada massa forta s’empassa d’un glop un bon tros de la construcció.

Ahir va fer un castell realment maco. Amb caminois que s’omplien amb les onades, i ponts i túnels, i unes algues que semblen palmeres sobre les torres que feien maco. Hi havia estat molt temps, perquè es va posar a construir-lo gairebé quan vam arribar a la platja i quasi no es va banyar.

Ell sabia que la seva obra mestra estava exposada a les ones, i construïa afanyosament dics de contenció, hi posava pedres, emprava el seu cos per impedir que les onades hi arribessin, reconstruïa els trossos malmesos....

Quan li vaig dir que havíem de marxar es va atabalar. Va voler posar-hi més protecció, però les ones se la menjaven. I es va començar a angoixar. No era com els dies en què es fa el ronso per continuar jugant, estava realment preocupat.

I em va dir “mama, no ho entens? M’he de quedar a protegir el castell, si no s’enfonsarà!”

Em va costar molt convèncer-lo de marxar, i va marxar trist perquè sabia que no tornaria a veure el seu castell.

I mentre tornàvem agafats de la mà, amb el Miquel trist pel seu castell perdut, pensava que els grans som ben bé com els infants: Quantes vegades no ens esforcem a mantenir en peu fràgils castells de sorra? Relacions que ens fan mal, feines que no ens omplen, una imatge nostra que volem preservar, un nivell de vida que no ens fa feliç... I això ho fem malgrat sabem que en el fons és inevitable que d’un moment a un altre el castell es dissolgui amb el primer cop d’onada que arriba. Però continuem lluitant, que no sigui dit que no hi vam posar tot de la nostra part, tot i que hi deixem la salut i les forces.

I quan abandonem la platja ho fem tristos pel castell perdut, enlloc d’alegres per no haver de continuar lluitant contra l’inevitable.

Les nostres platges, les nostres vides, estan plenes de castells que construïm i mantenim a costa de la nostra felicitat, moltes vegades. Deixem que se’ls empassi la mar?

Les vacances s'acaben

Ara estic en aquells dies de final de vacances. Aviat tornarem a Mataró, hem començat a endreçar la casa, guardar coses, plegar l’hamaca, rentar tovalloles de platja de la gent que ha marxat...

La gent que ha marxat. Els que ja han hagut de tornar a Mataró. Aquests em deixen una pena dolça.

Com aquell esclau que sostenint la corona al Cèsar li anava repetint que és mortal, les habitacions buides dels que ja han marxat em van recordant que aviat la meva habitació estarà igual: amb el matalàs orfe cobert amb una tela que el protegirà fins l’estiu que ve, les persianes tancades, la cortina posada...

A vegades m'agrada pensar que un tros meu, una essència, com un fantasma, es queda a viure entre aquestes parets blanques que m'han vist créixer, i espera que torni l'estiu següent.

Hi crec molt, en les vibracions que deixa la gent als llocs, segons sigui feliç o infeliç. Potser en parlo en una altra entrada al blog. Si aquesta casa té una mena de consciència, un disc dur on guarda imatges, sensacions, colors, converses, segur que té guardat un munt de bons moments, de bons amics, de plenitud.

A Mataró sóc feliç, m’agrada la rutina de l’hivern, no em puc queixar de com estic vivint. Però aquests dies de final de vacances em produeixen una pena dolça i constant. Ha passat molt ràpid, no se si m’ha acabat d’aprofitar, com diria Neruda, fué tan corto el amor y tan largo el olvido.

El Guapo

No vam saber mai com es deia, tampoc és que fos un noi espectacular, però estàvem molt desenfeinades a la platja, li vam penjar totes les virtuts imaginables i el vam batejar com “el guapo”, per raons obvies. Durant anys i anys ens el vàrem estar trobant al mateix racó de la platja on anàvem nosaltres, als búnkers, lluny de la “zona familiar”, que és el tros de platja que hi ha just a l’entrada. Als Búnkers s’hi arriba després de caminar un quart d’hora, i això fa que estigui sempre molt més buit de gent, mentre que la zona familiar està plena de famílies amb nens petits, inflables i castells de sorra.

I cada estiu als búnkers prenia el sol el guapo, sempre solitari, arribant amb el seu caminar elegant i la tovallola esfilagarsada sobre l’esquena.

Per la gent a la que saludava suposàvem l’edat que tenia (uns anys, pocs, més que nosaltres) i a quin institut anava. Després, per la nostra natural idealització, vam suposar que anava a la universitat, i desitjàvem que estudiés a Barcelona, com molts illencs universitaris, amb l’esperança de trobar-nos-el un dia al metro.

El vam anar espiant, sense atrevir-nos mai a encetar converses que havíem encetat amb altres joves de la platja. Ell semblava no donar-se compte que existíssim, però nosaltres sabíem quina era la seva bicicleta (això al principi, quan no teníem edat de conduir) i després el cotxe de segona mà que duia (segur que era el vell de la seva mare, tots hem començat a conduir amb el cotxe vell de la mare) i més o menys a quina zona vivia.

El guapo. Algun dia ens dèiem “he vist el guapo” i sempre hi havia la llista de preguntes: On? Com? Quan? Amb qui?

Amb qui! Aquesta era la pregunta més delicada. Anava a les festes dels pobles poques vegades, i amb grups de gent, més o menys nombrosos. Ell solia anar encara més guapo, mai anava mudat com molts joves que s’empolainaven per anar a les verbenes, ell anava natural, amb una simple camisa de fil crua, uns shorts i unes avarques era encara més guapo. En aquests grups hi havia nois i alguna noia, que nosaltres observàvem i jutjàvem amb una ràbia i una gelosia insospitada.

Mai el vam veure agafat de la mà de cap noia.

Fa uns anys ens vam deixar de veure. L’any passat ens el vam trobar a la Cantina del club nàutic. Portava una camisa oberta, mostrant el pit torrat pel sol, anava sol com sempre, i conduïa un Audi, cosa que va fer que baixés l’aurèola de progre que tenia.

Aquest any ens l’hem tornat a trobar. A la zona familiar, que abans menyspreàvem . On érem nosaltres amb els nens, els flotadors i els castells de sorra.

Ell anava amb dues criatures. Conservava la mirada salvatge, el somriure blanquíssim... I havia fet panxa!

Ens vam mirar i per primer cop va fer un petit gest de reconèixer-nos, tot somrient i aixecant la mà de la seva criatura, com mostrar-nos que ell també ha crescut, s’ha fet gran.

Per això feia tant temps que no el veiem. També ha tingut fills. També ha fet panxa. També s’està fent gran, com nosaltres, que ja no anem amb aquells bikinis tan atrevits.

Els nostres mites fan panxa. Han anat fent-se grans, com nosaltres. I ara es queden, com nosaltres, a la zona familiar, a jugar amb els nens.

Us extranya?

...O com diuen a Mallorca , Trobau raro que no m'aturi a escriure coses?
Estic capbussant-me en aquest blau immens. Tinc sal a la pell i tot el sol dins els ulls.
Dedico aquest post al Marcos i a l'Àngels, que els trobem molt a faltar. Una abraçada a tots dos des del paradís, que ho és menys sense vosaltres

meme

El Ramon m’envia un meme, i ja van dos! a veure si me'n surto. Em demana que recomani blocs. A Mallorca no tinc connexió a Internet a casa, i per connectar-me he de fer quilòmetres. Escric això des de casa, de memòria, i quan em connecti intentaré buscar les adreces i posar-les correctament.

A més dels blocs que tinc als enllaços, us recomano aquests altres:

Un bloc en català: El bloc dels oients de versió original. M’agrada molt molt molt.

Un bloc en un altre idioma: El Gorkalimotxo.

Un post d’especial interès: un microconte del post de la Care, que ja vaig recomanar en un altre meme

Un web: Menéame, o la prova que internet posa a l’abast de tothom tota la informació

Una eina d’Internet: Google earth. Tinc gent que estimo i viu lluny, i el google earth crea addicció. És un petit exemple de com les distàncies han canviat amb la xarxa.

Un Video/ un Audio... Els aniré penjant aquests dies.

Envio aquest meme al Vladimir, El Manel Filella i L'Eloi Aran
Petoneeeeeets

Arribada

Penjo ara un post que vaig escriure quan finalment vaig arribar a Mallorca per estar-m'hi tot l'estiu. És una mica antic, però connectar-me aquí és una proesa

Arribo de nit a la casa en calma. Entro de puntetes a l’habitació on dormen els meus nens, fa més d’una setmana que no els veig i els trobo dormint despreocupadament. Els abraço, fan olor de nen, els faig un petó i els noto suats. Fa calor, aquesta nit.

Els prometo que no tornaré a passar tan temps sense veure’ls. La veritat és que se m’ha fet insuportable.

Malgrat la son, m’assec una estona a la terrassa. Necessito desintoxicar-me. Hi ha un silenci monacal, que no gosen destorbar ni els grills. La lluna festeja el mar en calma. Em recolzo a la barana. Parant molt la orella, sento el soroll de les ones. El pi majestàtic m’acull, l’oratge suau de la nit m’acarona. Alguna vegada passa un cotxe. Respiro fons, olor de pi i de nit. Ara sento una òliba. Noto la humitat a la pell, però no em molesta.

La lluna plena destorba els estels que tímidament gosen guaitar per darrera la fulla de la palmera.

Dono gràcies a Deu de poder tornar a estar aquí. Són les dues de la nit. Finalment he arribat a ca nostra.

Temps de Relax

Ara que qui més qui menys està de vacances, us penjo aquesta petita delícia relaxant.
Una mica com a prova de que no hi ha enemics irreconciliables i que els gats no són tan esquerps com diuen els que no en tenen.
I el vull dedicar al titi, el meu primer gat(que com el primer amor, no s'oblida mai, segons va dir el pèrich) que era talment aquest.